dimarts, 11 d’agost de 2009

Danton



Paraules de Danton durant el procés que el va portar a la guillotina.

Hem trencat la tirania dels privilegis abolint aquest dret al qual no te dret cap home.
Hem posat fi al monopoli de la naixença i de la fortuna en tots els oficis de l‘estat, en les esglésies, en els exèrcits, en tots els membres d’aquest gran cos magnífic que és França.
Aquesta llibertat que hem conquerit per nosaltres mateixos, l’hem oferta als esclaus, i, hem confiat al món la missió de construir el futur a partir d’aquesta esperança a la que hem donat vida. És més que una victòria en una batalla, més que les espases i els canons, més que tota la cavalleria d’Europa…
Aquesta inspiració, aquest alè, per a tots els homes, per tot arreu, aquesta sed, aquesta fam de llibertat mai ningú les podrà ofegar.
Les nostres vides no han estat inútils, les nostres vides no han estat viscudes en va.

4 comentaris:

joaquimdecatalunya ha dit...

¿¿«Seamos terribles para dispensar al pueblo de serlo.»??

Podria fer dues mirades, una sobra Danton i els seus amics i podria fer una mirada critica a las revolucions, NO SE...

1ª Sempre m'ha fascinat la vida de G.Danton , del Comitè de Salvació Pública, de la Companyia d'Índies, de Herbert o de Robespierre, el seu intim enemig. Però mai vaig entendre perquè van assassinar a Danton. o potser mai entendre la historia o al esser humà. Danton un Republicà moderat però alhora contradictori...


Les veritables revolucions, es fan de baix cap a dalt i per el poble, generen inicialment il•lusió entre els més desfavorits i una voluntat participativa popular. Pero després surgeigent les divisions i les lluites internas, de les quals el més fort en surt victorios. Quant s’arriba aquest punt, la revolució es barreja amb el poder i esdevé institucional i comença a degradar-se, doncs el dogmàtisme fa que es perdin les virtuts originals. Històricament podem fer semblances d'aquest procés de degeneració revolucionària: la mateixa revolució francesa, la russa, la maoísta, la cubana, o la mexicana.

Les revolucions em fascinen, però amb els anys tinc sentiments d'un cert malestar i alhora contradictoris o es contradiuen o no arribo a entendre'ls. Mira Salvi , la Crystelle sen francesa (9 anys de convivencia) i la Elena sen rusa (9 anys de convivencia) i encara no he acoseguit entendre be la historia dels seus paisos. Tremendo jejeje Un dia en parlem.

Salvi Jacomet ha dit...

Danton explica que els revolucionaris francesos van posar fi a la tirania dels privilegis i al monopoli de la naixença i de la fortuna.
Després de dos segles, encara cap poble ni cap classe social ha anat més enllà d'aquestes fites.

Quim Pedret Rovira ha dit...

Podríem parlar hores de revolucions, Peró serveixen? Som els últims romàntics? Som uns utòpics?
Soc un humanista, això ho asseguro i que crec amb molt poques coses.
Una bona amistat i amb la bona gent. El demès ja fa temps que amb fa pudor.
De veritat que ara i aquí no hi han tiranies de privilegis?
De veritat que ara i aquí no hi ha monopolis de fortunes?
Quin es el nostre poble?
Quin es el meu poble?
Quin es la nostra classe social?
La meva “socialitat” es Viure i per això deixo viure i RESPECTAR sempre al meu veí.
Potser tindríem de fer una revolució política, social i econòmica, per acabar amb aquesta societat caduca rància i podrida, que per desgracia el que els hi espera al nostres fills?

....UN REGAL

“Papá cuéntame otra vez” és una cançó compromesa amb la lluita social. El seu autor Ismael Serrano recorda la baralla per un ideal que no solament va pasar a Espanya o Sudamérica, sinó a tot el món? Encara que al començament relata de forma molt bona una lluita social, vam escoltar un canvi en el fragment dedicat al “Che” que diu: Papà expliquem un altra vegada aquella història tan maca d'aquell guerriller ximple que van matar a Bolívia, i el fusell del qual ja ningú es va atrevir a prendre de nou, i com des d'aquell dia tot sembla més lleig.?... més endavant continua amb: resta lluny aquell maig, resta lluny Saint Denis, que lluny resta Jean Paul Sartre, molt lluny aquell París, no obstant això, de vegades penso que al final tot va donar igual: les ostias segueixen caient sobre qui parla de més..... Aquí és on s'aprecia un disgust per les conseqüències de tanta lluita, aquest disgust pel qual molts hem passat però del com ens escapem amb un somriure en el rostre al recordar la gran Cuba i l'exemple que va donar Caracas. Ismael culmina amb: I segueixen els mateixos morts podrits de crueltat. Ahir morien a Bòsnia, ara moren a Bagdad ¿i demá?
Salut Company

Salvi Jacomet ha dit...

La cançó del Serrano ja la conec...
Fa una crítica encertada de la meva generació, però no aporta cap proposta alternativa.
Pel que fa a la revolució,jo nó sé quina revolució hem de fer.. El cert és que penso que no és possible fer-la...
El que si sé és que si tenim les llibertats que tenim, és gràcies a la Revolució Francesa.