La democràcia és un Estat en el qual el poble sobirà, guiat per lleis que són d'obra seva, actua per si mateix sempre que li és possible, i pels seus delegats quan no pot obrar per si mateix. És, doncs, en els principis del govern democràtic on heu de buscar les regles de la vostra conducta política. Però per fundar i consolidar entre nosaltres la democràcia, per arribar al regnat afable de les lleis constitucionals, cal acabar la guerra de la llibertat contra la tirania i travessar amb èxit les tempestes de la Revolució; tal és la fi del sistema revolucionari que hem organitzat. Cal que regiu la vostra conducta segons les tèrboles circumstàncies en que es troba la República, i el pla de la nostra administració ha de ser el resultat de l'esperit del govern revolucionari combinat amb els principis generals de la democràcia. Però quin és el principi fonamental del govern democràtic o popular, és a dir, el ressort essencial que el sosté i que li permet moure's? És la virtut. Parlo de la virtut pública, que va obrar tants prodigis a Grècia i Roma, i que produirà uns altres encara més sorprenents en la França republicana; d'aquesta virtut que no és altra cosa que l'amor a la Pàtria i a les seves lleis.
Però com que l'essència de la República o la democràcia és la igualtat, l'amor a la pàtria inclou necessàriament l'amor a la igualtat. En veritat, aquest sentiment sublim suposa la preferència de l'interès públic davant tots els interessos particulars, del que resulta que l'amor a la pàtria suposa també o produeix totes les virtuts, doncs per ventura són aquestes altra cosa sinó la força de l'ànima, que es torna capaç de tals sacrificis?
I com podria l'esclau de l'avarícia o de l'ambició, per exemple, immolar el seu ídol a la Pàtria?
No només és la virtut l'ànima de la democràcia, sinó que, a més, solament pot existir amb aquest tipus de govern. En la monarquia, només conec un individu que pugui estimar a la Pàtria, i que per a això no necessita virtut: el monarca. La causa d'això és que, de tots els habitants dels seus estats, el monarca és l'únic que té una pàtria. Per ventura no és el sobirà, almenys de fet. No està en el lloc del Poble? I què és la Pàtria sinó el país del que s'és ciutadà i partícip de la sobirania? Per una conseqüència del mateix principi, en els Estats aristocràtics, la paraula «pàtria» només té algun significat pels qui han acaparat la sobirania. Només en la democràcia l'Estat és veritablement la Pàtria de tots els individus que el componen, i pot comptar amb tants defensors interessats en la seva causa com ciutadans tingui.
Si Atenes i Esparta van triomfar sobre els tirans d'Àsia i els suïssos sobre els tirans d'Àustria i Espanya, no cal buscar altra causa que aquesta. Però els francesos sóm el primer poble del món que ha establert una veritable democràcia, cridant a tots els homes a la igualtat i a la plenitud dels drets de ciutadania; aquesta és, al meu judici, la veritable raó per la qual tots els tirans units contra la República seran vençuts.
És el moment de treure grans conseqüències dels principis que acabem d'exposar. Ja que l'ànima de la República és la virtut, la igualtat, i la nostra finalitat és fundar i consolidar la República, la primera regla de la nostra conducta política ha de ser encaminar totes les nostres mesures al manteniment de la igualtat i al desenvolupament de la virtut, doncs la primera preocupació del legislador ha de ser l'enfortiment del principi del govern. Així, tot allò que serveixi per a excitar l'amor a la pàtria, purificar els costums, elevar els esperits, dirigir les passions del cor humà cap a l'interès públic, ha de ser adoptat o establert per nosaltres; tot el que tendeix a concentrar-les en la abjecció del jo personal, a despertar el gust per les petites coses i el menyspreu de les grans, hem d'eliminar-lo o reprimir-lo.
En el sistema de la Revolució Francesa, el que és immoral és contrari a la política, el que és corruptor és contrarevolucionari. La debilitat, els vicis, els prejudicis, són el camí de la monarquia.
I com podria l'esclau de l'avarícia o de l'ambició, per exemple, immolar el seu ídol a la Pàtria?
No només és la virtut l'ànima de la democràcia, sinó que, a més, solament pot existir amb aquest tipus de govern. En la monarquia, només conec un individu que pugui estimar a la Pàtria, i que per a això no necessita virtut: el monarca. La causa d'això és que, de tots els habitants dels seus estats, el monarca és l'únic que té una pàtria. Per ventura no és el sobirà, almenys de fet. No està en el lloc del Poble? I què és la Pàtria sinó el país del que s'és ciutadà i partícip de la sobirania? Per una conseqüència del mateix principi, en els Estats aristocràtics, la paraula «pàtria» només té algun significat pels qui han acaparat la sobirania. Només en la democràcia l'Estat és veritablement la Pàtria de tots els individus que el componen, i pot comptar amb tants defensors interessats en la seva causa com ciutadans tingui.
Si Atenes i Esparta van triomfar sobre els tirans d'Àsia i els suïssos sobre els tirans d'Àustria i Espanya, no cal buscar altra causa que aquesta. Però els francesos sóm el primer poble del món que ha establert una veritable democràcia, cridant a tots els homes a la igualtat i a la plenitud dels drets de ciutadania; aquesta és, al meu judici, la veritable raó per la qual tots els tirans units contra la República seran vençuts.
És el moment de treure grans conseqüències dels principis que acabem d'exposar. Ja que l'ànima de la República és la virtut, la igualtat, i la nostra finalitat és fundar i consolidar la República, la primera regla de la nostra conducta política ha de ser encaminar totes les nostres mesures al manteniment de la igualtat i al desenvolupament de la virtut, doncs la primera preocupació del legislador ha de ser l'enfortiment del principi del govern. Així, tot allò que serveixi per a excitar l'amor a la pàtria, purificar els costums, elevar els esperits, dirigir les passions del cor humà cap a l'interès públic, ha de ser adoptat o establert per nosaltres; tot el que tendeix a concentrar-les en la abjecció del jo personal, a despertar el gust per les petites coses i el menyspreu de les grans, hem d'eliminar-lo o reprimir-lo.
En el sistema de la Revolució Francesa, el que és immoral és contrari a la política, el que és corruptor és contrarevolucionari. La debilitat, els vicis, els prejudicis, són el camí de la monarquia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada