dimecres, 11 de febrer del 2009

A la memòria de Miquel Servent

Ho he trobat genial. Però m'ha sorprès que la polèmica per la traducció automàtica de l'ordinador de la Generalitat rebatejant la senyora Ingles per Engonals, Erice per Estarrufa o Gómez-Pimpollo per Gómez-Brot hagi sufocat tantes galtes a Madrid. En el fons, tota irritació porta implícita una veritat oculta, en aquest cas l'assumpte més patètic i delirant sobre el qual s'ha constituït l'Estat espanyol des de l'inici, des que Isabel la Católica caçà el nostre Ferran de la Corona d'Aragó i passà a dir-se Fernando. En la meva biblioteca, divertidament fastiguejat, contemplo llibres de Carlos Dickens, Gustavo Flaubert o León Tolstoi, i em solidaritzo amb gent com el futbolista Cesc, que pateix la dèria sistemàtica, històricament tan castellana, de traduir l'intraduïble (Chec, Cecs, Xechs), així com tants Súñer, Blanch o fins alguns Colón. Quan tinc l'autoestima baixa, faig teràpia regressiva, visito www.histocat.com i m'endinso en les reflexions interessantíssimes del professor Jordi Bilbeny, que em permet creure que Cristóbal Colón i els germans Pinzón en realitat eren catalans, Colom, Pinçon. La tesi no s'ha oficialitzat mai, però el clímax m'arriba quan Bilbeny, expert en censura política dels segles XVI i XVII, afirma que Miguel de Cervantes es podria haver dit Miquel Servent i que El Quixot, per tant, podria haver estat traduït del català. Només de pensar en l'escalf de galtes que això produirà a Madrid, per poc demostrable que sigui la hipòtesi, entro en èxtasi, se'm posen els ulls en blanc.
(Article d'en Genís Sinca publicat al Diari Avui)