François de Montcorbier neix a París l'any 1431 de família molt humil. Son pare mor molt aviat i sa mare el confia a la tutela del prestigiós professor de dret i capellà Guillaume Villon, de qui, posteriorment en François en prendrà el nom. Va a la universitat i en mig d'embolics i enrenous obté el títol de llicenciat i mestre en arts. Fuig de París a rel d'una baralla amb ferides mortals. Sembla que entra a la «Coquille», una temuda associació de facinerosos.
Un altre cop a París té nombrosos desenganys amorosos i prodiga la seva amistat amb dones de la vida alegre. Torna a marxar a ran d'un notable robatori de joies; quan sap que se l'inculpa decideix allargar la seva gira i es presenta al concurs que promou Carles d'Orleans a la seva cort de Blois amb el tema obligat: «Moro de set tenint l'aigua a tocar». Guanya el concurs.
Segueix voltant però el bisbe d'Orleans el tanca a la presó, el tracta despietadament i el sotmet a tortures. Li servarà odi etern. És alliberat providencialment a rel de la coronació de Lluís XI.
Torna a París, però com que reincideix amb les baralles i robatoris, se'l desterra per deu anys. I aquí se li perd el rastre. Rabelais, ja al segle XVI, diu que Villon, de vell, es va retirar a Saint Maixent del Poitou, a l'empara d'un abat i home de bé. “Allí, per entretenir la gent, s'encarregà de fer representar la Passió en gestos i llenguatge del Poitou...”
Tot i la imatge d'home conflictiu, François Villon sap seduir els lectors actuals amb el seu llenguatge enginyós, punyent, planer i popular. Revifa la part no domesticada que tots portem a dins. Gràcies, François.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada