Epictet d'Hieràpolis (55–135 dC)

El jove Epictet traginava uns quants paquets esquivant els transeünts que es creuaven amb ell sense parar per la Via Magna de Roma, el principal carrer comercial de la ciutat. Davant seu, el seu amo Epafrodit accelerava el pas, indiferent a les dificultats que el seu esclau tenia per seguir-lo carregat com anava.

Epafrodit apreciava Epictet, el seu jove servent, sobretot per la seva increïble intel·ligència. Tan bon punt es va creuar amb ell sent només un nen a la seva ciutat natal, Hierápolis, a Turquia, es va adonar que era un superdotat i va voler tenir-lo entre els seus esclaus. Aquest marrec de ben just 4 anys llegia i escrivia en grec i llatí i ningú n'hi havia ensenyat! N'havia après només a còpia de llegir rètols a les botigues i als temples.

Anys més tard, tots dos es van traslladar al centre del món, a Roma, la capital de l'Imperi, on Epafrodit va començar a progressar com a comerciant d'articles de luxe.

Aquell matí, amo i servent es dirigien a la vil·la d'Amália Rulfa, una vídua milionària que vivia a prop del Fòrum. Li portaven unes mostres de bons perfums de Pèrsia i teles d'Orient. Amb tant de paquet, Epictet ben just podia veure per on anava i, en aquell moment, se li van creuar dos nens corrents. Un es va abalançar sobre ell, li va fer perdre l'equilibri i va caure a terra. Com en càmera lenta, Epictet va veure com l'ampolleta del perfum més car saltava pels aires i traçava una curta paràbola per aterrar damunt de les llambordes: "crash!", vidres trencats i esquitxos de perfum a les seves robes.

El temps es va aturar un moment. De sobte, un soroll sec i una coentor terrible a la seva cuixa esquerra el van fer tornar a la realitat. El seu amo, Epafrodit, l'estava pegant amb el seu dur bastó de roure!

—Té, sapastre, així aprendràs a anar més amb compte! —cridava enrabiat mentre el pegava una vegada i una altra a la mateixa cama.

Epafrodit apreciava sincerament el seu servent —de fet, li pagava una educació cara en una acadèmia de filosofia—, però tenia un llegendari caràcter irascible i impulsiu. De fet, el jove Epictet, com a mà dreta, li servia de fre en la major part de les discussions amb proveïdors i clients, però quan la seva ira es descarregava damunt seu, ja no tenia ningú que el protegís. De tota manera, a l'antiga Roma, no era notícia que un amo pegués sàdicament el seu esclau. Simplement, era de la seva propietat.

Tanmateix, aquell matí sí que es va formar una rotllana al voltant dels dos homes, però per una raó completament inusual. Els que contemplaven l'escena veien estupefactes com el jove servent no obria la boca per queixar-se ni expressar cap dolor. Simplement, mirava el seu amo amb aire d’indiferència, cosa que encara enfurismava més el seu senyor.

—No et fa mal, insolent? Doncs aquí tens doble ració! —va cridar el comerciant, i li pegava tan fort que ja estava suant a dojo.

Epictet continuava sense immutar-se fins que finalment va obrir la boca per dir:

—Aneu amb compte, senyor, que si continueu així, trencareu el vostre bastó.