diumenge, 8 de juliol de 2012

La Veritat.


La vida és devenir, la vida és potència, i "la veritat" és allò que la voluntat de poder conquesta. Hi ha una frase excepcional de Nietzsche que diu: "No hi ha fets, hi ha interpretacions", si no hi ha fets i només hi ha interpretacions, On és la veritat?
La veritat, dirà Nietzsche, és una conquesta de la voluntat de poder. Hi ha centenars de veritats. Cada mitjà de comunicació explica la seva interpretació sobre un mateix fet..  Una interpretació no és la veritat. Hi ha un fet, però després hi ha vint interpretacions. ¿Quina és la veritat? La veritat és la que la voluntat de poder aconsegueix imposar. O sigui que hi ha una relació entre "veritat" i "poder". La veritat és una creació del poder, la veritat és filla del poder. 
Un exemple, quan Jean Baudrillard, el filòsof postmodern, a començament dels 90 va escriure un llibre que es deia "La guerra del Golf no ha tingut lloc", el que volia dir és que d'aquesta guerra ningú va veure res, ens van transmetre per televisió un munt de brillantors ... ¿I on és la veritat? ¿La veritat eren aquestes brillantors? ¿Aquesta era la guerra del Golf?
De la guerra del Golf en vam saber molt molt poc.  Sabem el que ens fan saber. I, ¿per què sabem el que ens fan saber? Perquè ells tenen el poder! El poder de fer-nos saber el que volen que nosaltres sapiguem.
Llavors "la veritat" és la col·lisió de les veritats, perquè a aquesta veritat que jo sé, que se m’està imposant pels mitjans de comunicació, li puc oposar una altra veritat des d'una altra banda, que segurament és molt més feble però és una altra veritat..  Les veritats, fins i tot, xoquen entre elles, s'odien entre elles, guerregen entre elles, però la que triomfa, la que estableix una hegemonia sempre és la que està recolzada per la major font de poder que l'emet.
Llavors aquest és el concepte de "veritat" que Nietzsche explica, és a dir, la veritat és una conquesta d'aquesta voluntat de poder. El pensament de Nietzsche, com veiem, és un pensament bel·licós que concep a la veritat com una lluita, que concep a la veritat com una expressió poderosa d'aquesta voluntat de poder que necessita augmentar constantment, per conservar i per augmentar ha de conquerir i per conquerir ha  d'establir les seves veritats com "la veritat".
Quan jo estableixo la meva veritat com "la veritat", la meva voluntat de poder ha triomfat.

J.P Feinmann. (Filosofia aquí y ahora)

2 comentaris:

Fèlix ha dit...

El problema de "la veritat" en els temps contemporanis, un cop Déu morí en braços de Nietzsche, és un assumpte sempre prosaic i vinculat directament amb la matèria. De Zoroastre fins a Mahoma, la divinitat vessava la veritat a l'home mitjançant la paraula rebel·lada. Ara, convertides les Esglésies en llocs dedicats al turisme cultural, la veritat es cerca en els laboratoris d'empreses i universitats, en les campanyes de màrketing i en els grups que elaboren les doctrines dels partits de cara a les eleccions. I en els gabinets de premsa. La veritat no és mai demostrable, la veritat pot ser una convergència d'opinions de diversa procedència. La veritat té més de matemàtica que de metafísica, i molt més de convenció que de convicció. La veritat és tan etèrea com el nostre pas per la terra, i es basa en els nostres enganyosos paràmetres, mutables, i varia amb cada generació i amb cada nou coneixement. Nietzsche es rebel·là contra l'ordre judeocristià del seu temps, en avançat estat de descomposició, i adoptà uns principis filosòfics procedents de la cultura germànica basats en la força i en la voluntat per tal d'existir, perdurar i proliferar. Però era molt més un desballestador que un constructor de sistemes. Inspirà una cultura apocalíptica on la força primava per sobre del flux subliminal creador, cosa que costaria a Alemanya la seva gran devastació contemporània.

salvi jacomet ha dit...

Moltes gràcies pel teu comentari... Fèlix...