Hi ha un hàbit de la ment que avui està tan estès que afecta el nostre pensament en gairebé qualsevol tema, però al qual no se li ha donat encara un nom. He escollit la paraula "nacionalisme" com el seu més proper equivalent, però com es veurà en un moment, no l’estic usant en el sentit ordinari, senzillament perquè l'emoció de què parlo no sempre es refereix al que es coneix com a nació, és a dir, una raça determinada o una àrea geogràfica. Pot aplicar-se a una església o classe, o pot actuar en un sentit merament negatiu, contra alguna cosa i sense la necessitat d'algun objecte positiu de lleialtat.
Per "nacionalisme" em vull referir primer a l'hàbit d'assumir que els éssers humans poden ser classificats com insectes i que grups sencers de milions o desenes de milions de persones poden raonablement ser etiquetades com "bones" o "dolentes." Però en segon lloc -i això és molt més important- vull referir-me a l'hàbit d'identificar-se un mateix amb una determinada nació o una altra unitat, situant-la més enllà del bé i del mal i no reconeixent un altre deure que el de donar suport els seus interessos.
El nacionalisme no es pot confondre amb el patriotisme. Ambdós termes són normalment usats de manera que qualsevol definició pot ser qüestionada, però hom ha de diferenciar entre elles, ja que contenen dues idees diferents i fins i tot oposades. Per "patriotisme" em refereixo a la devoció a un lloc en particular i a un determinat estil de vida, dels quals hom creu que són els millors del món, però sense tenir la menor intenció d’imposar-lo als altres. El patriotisme és per naturalesa defensiu, tant militarment com culturalment. El nacionalisme, d'altra banda, és inseparable del desig de poder. El propòsit de tot nacionalista és el d'assegurar més poder i prestigi, no per a si mateix sinó per a la nació o una altra unitat a la qual ha decidit sotmetre la seva pròpia individualitat.
2 comentaris:
1945 és un cant a Catalunya...
No sé tu, però jo, Salvi, m'he confessat sempre catalanista. Però...amb dret a l'Autodeterminació del meu poble.
No sé quin any vas entrar a la Convergència Socialista. Una vegada, éremals cims d'Olot, entre Rupit iOlot,a una vella casa isolada, onens amagàvem per a discutir els Estatuts. Vam discutir molt i molt sobre incloure-hi autodeterminació...Jo m'hi vaig fer amb les dents...Sempre he sentit el mateix i volgut racionalment el mateix, que em deixin ser jo. De 18 anys endavant, vaig anar molt a França a estudiar. No podia resistir que em diguessin espanyola. No m'hi reconeixia amb la imatge Lola Flores, olés, toros i tot aquest folklore -que era l'imaginari que els gavatxos tenien d'Espanya....Sóc catalana i vull la independència
Assumpció,
Jo sóc català i catalanista. El que no sóc, ni seré mai, és nacionalista.
Vaig ingressar a la CSC el 1974, i a la reunió d'Olot jo també hi vaig anar..
El terme autodeterminació és un terme que fa referència a la descolonització, i penso que no és aplicable a Catalunya, ja que Catalunya no ha estat mai una colònia...
Penso que el terme més adequat és independència...
Ser tu, només depèn de tu... Assumpció....
Inclús sota la dictatura eres tu...
Ningú pot impedir que siguis tu... Excepte tu mateixa, és clar..
Jo també sóc català, i vull el socialisme democràtic....
Publica un comentari a l'entrada