LO BRUEL

Un pagès hi ha a l'Empordà
que Llop-cerver s'anomena;
té les urpes del voltor,
la cara de gos de presa;
d'escanyapobres corn ell
no n'hi ha un altre a la terra.
Ell roba a parents i amics,
i de tot arbre fa llenya;
si no pot prendre un ramat,
s'aconhorta d'una ovella.

Corn a Llop-cerver que es diu,
xucla la sang de les venes:
si no els pot xuclar la sang,
a bocins la pell los lleva;
si no els pot llevar la pell,
sense un fil de roba els deixa.
A qui posa un corbatí
no el curaran pas los metges;
més li valdria un dogal
en mans del tiracordetes.

En anys de fam corn aquest
lo bé de Déu abassega,
lo d'antany i lo d'enguany,
per fer-ne més bona venda.
Pobrets, si voleu menjar,
donau-li flor de ginesta.
Si no teniu dobles d'or,
si no en teniu, ell ne deixa
dant-li el cinquanta per cent,
o bé... el xanguer de l'esquena.

A demanar caritat
no aneu mai a casa seva,
puix té ensenyat un mastí
que sols als pobres mossega,
als pobres de Jesucrist
que ell manar voldria a l'herba
cada dia a pasturar
amb los bous i les ovelles.

A l'acostar-se la fam,
per ell lo temps de la messa,
se'n puja a dalt del graner,
troba pollada la xeixa!
Pica de peus corn un boig,
i aixís cdient s'escabella:
—Doncs a on llançaré el blat?,
corn ho faré que no ho vegen?
La vergonya que en tindré
me courà més que la pèrdua!

Mes son front de condemnat
s’il·lumina amb una idea.
Quan se ve la mitjanit,
posa el blat a la carreta,
sacs i més sacs de forment,
saques i saques de xeixa,
i els va a tirar a l'Estany
que allà d'allà remoreja.

Quan és al peu de l'Estany
voldria tornar enrere,
veient que sota sos peus
comença a desdir la terra.
Los braus voldria aturar,
mes apar que algú els empenga.
Si anaven a pas de bou,
ara van a pas de llebre.

Seran diables malvats
que avui faran bona sega!
Llop-cerver llença un gran crit,
mes ja en les ones se n'entra,
a gavells xeixa i forment
amb los bous i la carreta,
dins un remolí d'infern
que les aigües arrastella.

Allí s'enfonsà l'avar,
com dins la mar una pedra;
mai més se n'ha sabut res:
sols en temps de primavera,
dins l'Estany de Castelló,
i en l'Estany de Torroella,
los pagesos del voltant
senten uns bous que bruelen.

Lletra: Jacint Verdaguer (Caritat. 1885)
Música: Ferran Martínez
Canta: Jaume Arnella.

MIRMANDA

En temps molt antics, quan Barcelona només era un prat, Mirmanda ja era ciutat. Una ciutat esplendorosa, dominada per un palau on vivia una fada probablement reina, que hi guardava els seus nombrosos tresors. La seva peça més valuosa era un mirall que feia que qualsevol que s’hi mirés fos enamorat... Mirmanda va ser construïda a l’època cèltica per una colla de gegants a les ribes de la Cantarana, pels pendents baixos dels Aspres, a tocar del vilatge encara inexistent de Terrats, al Rosselló. Sembla, però, que no tothom era capaç de veure aquesta ciutat, ja que algun pastor, remuntant el curs de la Cantarana, s’havia trobat de sobte i sense haver-se’n adonat davant de la porta d’entrada, sempre guardada per una fada armada. El futur immediat de l’intrús depenia de les seves intencions: si eren bones i si la fada reina estava ben disposada o era sensible als seus encants, podia arribar a rebre una mena de do de felicitat...
Un dia, però, la Deessa Mare va tenir-ne prou de tanta llibertat de costums, de tant afany de plaer i de tan poc respecte als deures de submissió dels mortals, i va provocar un cop de mar que va negar per uns segles tota una part de la plana del Rosselló. Quan les aigües es van enretirar, els pagesos dels Aspres van edificar Terrats prop de les runes de Mirmanda i una vella endevina va aconseguir viure just allà on hi havia hagut el palau reial...

Durant un mil·lenni, la gent dels pobles veïns va utilitzar les pedres de la ciutat per construir les seves cases, però també per bastir castells i monestirs. Els menhirs que envoltaven Mirmanda van servir de fites per delimitar els camps, i els altars pagans van ser utilitzats com a taules... Les alzines colossals que ombrejaven Mirmanda tampoc no van poder resistir i de mica en mica, «cansades de vetllar entre ruïnes», van jeure i morir.
L’última reina de Mirmanda havia estat l’única sobrevivent de l’aiguat i havia aconseguit refugiar-se al vessant septentrional de l’Albera veïna. Inconscient de les raons veritables que havien impulsat la Deessa Mare a destruir la seva ciutat, va decidir construir un palau idèntic al que havia estat seu a sota del puig de la Capsana. Així ho va fer i qualsevol que hagués conegut el palau de Mirmanda hauria dit que la seva còpia era perfecta. També va voler retrobar el seu antic estil de vida, fet de fastuoses disbauxes i, per això, va organitzar una gran i tumultuosa festa. Hi van assistir les fades de Llauró, sempre vestides d’or, les fades pastores de Cabrenç, les fades bel·licoses del coll d’Ares, les encantades de les gorges de la Fou, amigues de tots els vents i les dames de Montesquiu que, però, van refusar d’afegir-se a la gresca...

La reina va comprendre aviat que el seu intent de resurrecció de Mirmanda era va i, al cap d’un temps passat de maleir el seu destí, va suïcidar-se. Llavors els xots, els llops, les ratespenades i els talps van envair el nou palau i, al damunt del puig de la Capsana, van posar-se a ballar les cuques de llum que la reina s’havia endut de Mirmanda. Mai més no es va saber res d’aquesta ciutat ni de cap dels dos palaus.

(Mossèn Cinto Verdaguer. 'Canigó'. Barcelona, 1886.)

Vistes des del Puigsacalm (360º)

Veure la panoràmica (360º)

Segon Memorial Sebastià Salellas

L'educació com a eina d'alliberament centrarà el Segon Memorial Sebastià Salellas.
Sebastià Salellas era un personatge inquiet socialment. La seva preocupació l'expressava amb eloqüència en els seus escrits, sovint tribunes a El Punt. L'educació era un puntal del pensament de Tià Salellas, necessari per reduir la marginació social. Aquest any 2010 l'educació serà l'eix del Segon Memorial Sebastià Salellas. Hi haurà tres actes: la taula rodona L'educació com a eina d'alliberament, una conferència del filòsof i pedagog Gregorio Luri i la projecció del film La classe.

«Sóc conscient que l'ensenyament es resistirà a qualsevol canvi revolucionari. Hem de tenir en compte que els treballadors que ensenyen són funcionaris, amb tots els drets adquirits que això comporta.» Aquest fragment és extret del text de Tià Salellas que prologa el díptic amb el programa del Segon Memorial Sebastià Salellas, que es farà els propers dies 27, 28 i 29 de maig. Els actes del segon memorial van ser presentats ahir a migdia a la Llibreria 22 de Girona per Benet Salellas, el fill gran i advocat com el seu pare, i per Guillem Terribas, llibreter i amic de Tià.

El segon memorial tindrà tres actes, dos menys que l'any passat, però centrats en un sol tema. La comissió Memorial Sebastià Salellas ha escollit l'educació com a fil conductor dels actes, perquè va ser un camp on l'advocat humanista traspassat el 28 de maig del 2008 va treballar molt com a voluntari i com a activista: va ser mestre d'adults i impulsor de les associacions de pares i mares d'alumnes de Girona.

Una taula rodona amb Sebas Parra, Xavier Besalú i Núria Empez, moderats per Puri Molina, inaugurarà els actes el 27 de maig a 2/4 de 8 del vespre a l'auditori del Col·legi d'Advocats de Girona. L'endemà, dia del segon aniversari del traspàs, Gregorio Luri pronunciarà la conferència L'educació a Catalunya: els problemes del present; Lluc Salellas presentarà l'acte. Dissabte a la nit, es clouran les jornades amb la projecció de la pel·lícula La classe, al cinema Truffaut, que acabarà amb un col·loqui moderat per Guillem Terribas. Precisament, Terribas va fer notar que el cartell és una variació del que va fer el primer any l'artista Marcel Dalmau, i que cada any aquest estil de disseny tindrà continuïtat.

Benet Salellas va aprofitar la roda de premsa per anunciar la constitució de la Fundació Tià Salellas, l'objectiu de la qual és «interpel·lar l'ordre establert, donant suport a les iniciatives que qüestionen el model polític, econòmic i social actuals, i qüestionant les estructures de poder granítiques». La Fundació Tià Salellas tindrà activitats pròpies, promourà una beca de recerca i impulsarà iniciatives judicials en suport a aquests plantejaments. Benet Salellas va ressaltar que la fundació pot ser un paraigües del memorial, però que el seu objectiu no en serà l'organització, la qual hauria de dependre sempre de la comissió organitzadora. En canvi, un propòsit d'aquesta fundació és esdevenir el contrapunt a la Fundació Príncep de Girona, «però amb menys recursos». El llegat de Tià Salellas als seus dos fills és la base econòmica de la fundació, que espera nodrir-se de les donacions d'institucions, de particulars, dels patrons i del mecenatge.

Fa 50 anys que van assassinar Quico Sabaté

Romanço de Quico Sabaté, per Jaume Arnella

DEL PIRINEU AL MONTSENY (El darrer viatge de Quico Sabaté)

I. DEL PIRINEU...

Més de mil camins davallen
del Pirineu al Montseny;
n'hi ha de plàcids i agradosos
i més d'un aspre i ferreny.

II. LA HISTÒRIA D'UN VIATGE

És la història d'un viatge,
el seu viatge darrer,
el d'un maquis llegendari:
el d'en Quico Sabater.
Darrers dies de desembre,
mil nou-cents cinquanta nou,
travessaven la frontera
eren cinc homes i prou.
Si en venien de Costoja
van passat pel lloc normal,
la taverna de la Muga
que és un bon pas natural.
I Sant Julià de Ribelles
i després Sant Bernabeu,
vorejant el Bassagoda,
Llorona i coll de la Creu.
La baga del Ginebret
i Mare de Déu del Mont;
la neu que per dalt hi havia,
quan són a Falgars ja es fon.
A Falgars parada i fonda,
no s'ho poden pas negar,
que, si de nits es camina,
de dia cal reposar.
No tot són flors i violes,
que comença l'embolic:
van encendre una foguera
i això fou un greu oblic.
Un carter rural passava,
cuit a l'ombra i força hostil,
mig fent l'orni corre al poble
i avisa els guàrdies civils.
Quan arriba la parella
ve la sorpresa i l'enuig,
quan parlen les escopetes,
un cau ferit, l'altre fuig.
Pro els maquis també han rebut,
perquè en Quico Sabater
té una ferida a la cama,
més dolenta no pot ser.

III. ...AL MONTSENY

I marxant a corre-cuita
van de dret a Esponellà
on, burlant la vigilància,
ja travessen el Fluvià.
I després deixen Banyoles
i Palol de Revardit,
fins que arriben a la Mota
emparant-se en la nit.
Van de dret al mas Clarà,
conegut anteriorment;
tot i que ara hi viu gent nova,
també els don acolliment.
Quan els vells de la masia
a l'hostal van 'nar a comprar
més menjar del que solien,
amb això es van delatar.
Els civils volten la casa,
dos assalts en varen fer,
morint tota la quadrilla
menys en Quico Sabater.
Que s'escapa arrossegant-se
just en el darrer moment,
tot dient-los en veu baixa:
"No tireu; sóc el tinent".
Passa el Ter, passa Girona;
com va fer-ho? no s'entén;
amb la cama mal ferida,
però a Fornells assalta un tren.
Obligant-lo, a punta d'arma,
a no aturar-se, sempre avall;
si al Montseny pot acostar-se
serà un bon amagatall.
A l'entrar de Sant Celoni
salta en marxa i deixa el tren;
l'esperen les escopetes
dels civils i el sometent.
Cinc de gener del seixanta,
al matí a dos quarts de nou,
entre trets i corredisses
cau en terra i ja no es mou.
Carrer Major i Santa Tecla,
cruïlla del guerriller,
a la mà la metralleta,
jeu, mort, Quico Sabaté.

El conde Sisebuto (2)

Excel·lent video de la classe de 6è C de Primària del Colegio Montserrat de Madrid.

Romance del conde Sisebuto

A cuatro leguas de Pinto
y a treinta de Marmolejo,
existe un castillo viejo
que edificó Chindasvinto.

Perteneció a un gran señor,
algo feudal y algo bruto;
se llamaba Sisebuto
y su esposa, Leonor,

y Cunegunda, su hermana,
y su prima Rosalia
y una tía que tenia
que atendía por Mariana,

y su cuñado, Vitelio,
y Cleopatra, su abuela,
y su madre, Berenguela,
y el hijo mayor, Rogelio.

Era una noche de invierno,
noche cruda y espantosa,
noche sombría, horrorosa,
noche atroz, noche de infierno,

noche fría y destemplada,
noche cruel, noche oscura,
noche llena de amargura,
noche infausta, noche airada.

En un gótico salón
dormitaba Sisebuto,
y un lebrel seco y enjuto
roncaba en el portalón.

Con quejido lastimero
el viento fuera silbaba,
e imponente se escuchaba
el ruido del aguacero.

Cabalgando en un corcel
de color verde botella,
raudo como una centella
llega al castillo un doncel.

Empapada trae la ropa
por efecto de las aguas,
¡como no trae paraguas
llega el pobre hecho una sopa!

Salta el foso, llega al muro,
la poterna está cerrada.
-¡Me ha dado mico mi amada!
-exclama-, ¡vaya un apuro!

De pronto algo que resbala
siente sobre su cabeza;
extiende el brazo y tropieza
con la cuerda de una escala.

-¡Ah!.. -dice con fiero acento.
-¡Ah!.. -vuelve a decir gozoso.
-¡Ah!.. -repite venturoso.
-¡Ah!.. -otra vez, y así, hasta ciento.

Trepa que trepa que trepa,
sube que sube que sube,
en brazos cae de un querube,
la hija del conde... ¡la Pepa!

En lujoso camarín
introduce a su adorado,
y al notar que está mojado
lo seca bien con serrín.

-Lisardo... mi bien, mi anhelo,
único ser al que adoro,
el de los cabellos de oro,
el de la nariz de cielo,

¿qué sientes, di, dueño mío?,
¿no sientes nada a mi lado?,
¿qué sientes, Lisardo amado?
Y él responde: - Siento frío.

-¿Frío has dicho? Eso me espanta.
¿Frío has dicho? eso me inquieta.
No llevarás camiseta
¿verdad?... pues toma esta manta.

-Y ahora hablemos del cariño
que nuestras almas disloca.
Yo te amo como una loca.
-Yo te adoro como un niño.

-Mi pasión raya en locura,
-La mía es un arrebato.
-Si no me quieres, me mato.
-Si me olvidas, me hago cura.

-¿Cura tú?, ¡Por Dios bendito!
No repitas esas frases,
¡en jamás de los jamases!
¡Pues estaría bonito!

Hija soy de Sisebuto
desde mi más tierna infancia,
y aunque es mucha mi arrogancia,
y aunque es mi padre muy bruto,

y aunque temo sus furores,
y aunque sé a lo que me expongo,
huyamos... vamos al Congo
a ocultar nuestros amores.

-Bien dicho, bien has hablado,
huyamos aunque se enojen,
y si algún día nos cogen,
¡que nos quiten lo bailado!

En esto, un ronco ladrido
retumba potente y fiero.
-¿Oyes? -dice el caballero-,
es el perro que me ha olido.

Se abre una puerta excusada
y, cual terrible huracán,
entra un hombre..., luego un can...,
luego nadie..., luego nada...

-¡Hija infame! -ruge el conde.
¿Qué haces con este señor?
¿Dónde has dejado mi honor?
¿Dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?

Y tú, cobarde villano,
antipático, repara
cómo señalo tu cara
con los dedos de mi mano.

Después, sacando un puñal,
de un solo golpe certero
le enterró el cortante acero
junto a la espina dorsal.

El joven, naturalmente,
se murió como un conejo.
Ella frunció el entrecejo
y enloqueció de repente.

También quedó el conde loco
de resultas del espanto.
El perro... no llegó a tanto,
pero le faltó muy poco.

Y aquí acaba la leyenda
verídica, interesante,
romántica, fulminante,
estremecedora, horrenda,

que de aquel castillo viejo
entenebrece el recinto,
a cuatro leguas de Pinto
y a treinta de Marmolejo.

Si jo fos pescador...

Si jo fos pescador
pescaria l'aurora,
si jo fos caçador
atraparia el sol;
si fos lladre d'amor
m'obririen les portes,
si fos bandit millor
que vindria tot sol:
els carcellers del món
no em sabrien mai l'ombra,
si fos lladre i bandit
no em sabrien el vol.
Si tingués un vaixell
m'enduria les noies,
si volien tornar
deixarien llurs cors:
i en faria fanals
per a prendre'n de nous.

Joan Salvat Papasseit..

Tot l'enyor del demà...

 Joan Salvat Papasseït

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Joan Oliver/Pere Quart, l'escepticisme apassionat

Capítol del programa "Viure i escriure" a Edu3.cat

Elogi del viure, Joan Maragall

He trobat aquest poema en el feisbuc de la meva bona amiga Anna Garriga.

Elogi del viure, (Joan Maragall)

Estima el teu ofici,
la teva vocació,
la teva estrella,
allò pel que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories universals
només per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític, que l’agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això
i l’adobament del món.
El món s’adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fesel seu deure amb amor,
a casa seva.

Espanya és del PP

L'intel·lectual catalá Xavier Bru de Sala,  ha publicat a "La Vanguardia" un article titulat "España es del PP" (en castellà)  El podeu llegir (gratis) en el següent enllaç: España es del PP
Si intenteu llegir-lo a La Vanguàrdia digital, haureu de pagar..

El món del cine NIC

El número del mes de maig de "La revista de les Tres Bessones" inclou el DVD "El món del Cine NIC".
Més informació a  El blog del Cine NIC

Nine Inch Nails (Johnny Cash)

Mourir pour des idées. (Georges Brassens)

Mourir pour des idées

Mourir pour des idées, l'idée est excellente
Moi j'ai failli mourir de ne l'avoir pas eue
Car tous ceux qui l'avaient, multitude accablante
En hurlant à la mort me sont tombés dessus
Ils ont su me convaincre et ma muse insolente
Abjurant ses erreurs se rallie à leur foi
Avec un soupçon de réserve toutefois.

Mourons pour des idées d'accord mais de mort lente
D'accord mais de mort lente.

Jugeant qu'il n'y a pas péril en la demeure
Allons vers l'autre monde en flânant en chemin
Car à forcer l'allure il arrive qu'on meure
Pour des idées n'ayant plus cours le lendemain
Or s'il est une chose amère désolante
En rendant l'âme à Dieu c'est bien de constater
Qu'on a fait fausse route qu'on s'est trompé d'idée.

Mourons pour des idées d'accord mais de mort lente
D'accord mais de mort lente.

Les Saints Jean Bouche d'or qui prêchent le martyre
Le plus souvent d'ailleurs s'attardent ici-bas
Mourir pour des idées c'est le cas de le dire
C'est leur raison de vivre ils ne s'en privent pas
Dans presque tous les camps on en voit qui supplantent
Bientôt Mathusalem dans la longévité
J'en conclus qu'ils doivent se dire en aparté.

Mourons pour des idées d'accord mais de mort lente
D'accord mais de mort lente.

Des idées réclamant le fameux sacrifice
Les sectes de tout poil en offrent des séquelles
Et la question se pose aux victimes novices
Mourir pour des idées, c'est bien beau, mais lesquelles?
Et comme toutes sont entre elles ressemblantes
Quand il les voit venir, avec leur gros drapeau
Le sage, en hésitant tourne autour du tombeau.

Mourons pour des idées d'accord mais de mort lente
D'accord mais de mort lente.

Encor' s'il suffisait de quelques hécatombes
Pour qu'enfin tout changeât, qu'enfin tout s'arrangeât!
Depuis tant de "grands soirs" que tant de têtes tombent
Au paradis sur terre on y serait déjà
Mais l'âge d'or sans cesse est remis aux calendes
Les dieux ont toujours soif, n'en ont jamais assez
Et c'est la mort, la mort toujours recommencé'.

Mourons pour des idées d'accord mais de mort lente
D'accord mais de mort lente.

Ô vous, les boutefeux, ô vous, les bons apôtres
Mourez donc les premiers nous vous cédons le pas
Mais, de grâce, morbleu! laissez vivre les autres!
La vie est à peu près leur seul luxe ici-bas
Car, enfin la Camarde est assez vigilante
Elle n'a pas besoin qu'on lui tienne la faux
Plus de danse macabre autour des échafauds

Mourons pour des idées d'accord mais de mort lente
D'accord mais de mort lente.

Abril 74. (Lluís Llach)

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.

Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.

Companys, si enyoreu les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure
jo me n'he fet soldat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat.

25 d'abril. Grândola, vila morena

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade

Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena

Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade

Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena

À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade

Grândola a tua vontade
Jurei ter por companheira
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade

La fera ferotge

Per ordre de l'Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s'escaparà.

Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el "bon temps".

Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se'n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.

L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.

El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun torment.

Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.

Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut
em va dir molt planera:

-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'n menjaré.
-I doncs, per què t'escapes
del lloc que tens marcat?

- Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessito espai.

Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.

Com són molts i ella és sola,
no pot i me l'estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.

Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens traurà la son.

I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i "maco"
i el poble resta en pau.

El matrimonio incauto

 
Félix María Serafín Sánchez de Samaniego


Un tejedor tenía
de poca edad dos niños inocentes
con los cuales dormía,
por ser tan corto en bienes de fortuna
que no había más cama ni más cuna.

Una noche de frío
se arrimó a la parienta su pariente
por gozar del estío,
pues a todo casado se permite
que cuando tenga frío se lo quite.

Empieza la tarea,
y tan a pecho tómala y tal brinca
y tal se bambolea,
que, al sacudir los pies el burro en celo,
da con los chiquitines en el suelo.

La madre, que lo nota,
de la cama se tira, aunque rendida
de volver la pelota,
y al levantar sus hijos adorados,
los encuentra a los dos descalabrados.

Les pone balsamina
y a la cama los vuelve cariñosa,
cada cual a su esquina,
diciéndoles que aquello ha sucedido
porque estaba su padre algo bebido.

Antes que amaneciera
sintió el amigo gana de más coles,
y con su compañera
se entregó a los placeres reiterados,
sin echar cuenta en los descalabrados.

El niño mayorcito,
que notó de la cama el movimiento,
dijo al otro, quedito:
-¡Agárrate al colchón pronto, muchacho,
mira que vuelve padre a estar borracho!

La cançó de les balances

Doncs era un rei que tenia
el castell a la muntanya,
tot el que es veia era seu:
Terres, pous, arbres i cases,
i al matí des de la torre
cada dia les comptava.

La gent no estimava el rei,
i ell tampoc no els estimava,
perquè de comptar en sabia,
però amor, no li'n quedava,
cada cosa tenia un preu,
la terra, els homes, les cases.

Un dia un noi del seu regne
vora el castell va posar-se.
I va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:
I va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:

Quan vindrà el dia que l'home
valgui més que pous i cases,
més que les terres més bones,
més que les plantes i els arbres?
Quan vindrà el dia que l'home
no se'l pese amb les balances?

El rei, que va sentir el noi,
el va fer agafar i, amb ràbia,
va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades
i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua.

Però el poble encara sap
la cançó de les balances,
i quan s'ajunten els homes,
rient i plorant la canten.
i quan s'ajunten els homes,
rient i plorant la canten.