diumenge, 25 d’abril del 2010
La fera ferotge
Per ordre de l'Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s'escaparà.
Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el "bon temps".
Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se'n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.
L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.
El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun torment.
Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.
Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut
em va dir molt planera:
-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'n menjaré.
-I doncs, per què t'escapes
del lloc que tens marcat?
- Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessito espai.
Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.
Com són molts i ella és sola,
no pot i me l'estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.
Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens traurà la son.
I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i "maco"
i el poble resta en pau.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Aún no hay comentarios a tu poesia?
La poesía es poesía cuando es poeta su autor.
No hay fieras feroces, sólo hambrientas. Las fieras feroces satisfechas huyen al paso de un cazador, si este no ha de servirle de presa.
Pero el alcalde tiene poder para decir lo que quiera.
La ferocidad está en la forma que recreas la existencia y no existen fieras feroces, sólo alcaldes que las crean para llenar su despensa
Su despensa de temores y miedos para controlar la población... tenerlos en sus casas enjaulados como presas sin haber fieras en el exterior, todo es supervivencia.
Y cada fiera necesita el suyo para no ser feroz....
Aquesta cançó és una metàfora..
La fera ferotge, no és ni fera ni ferotge, és una manifestació de treballadors en vaga...
Soy sindicalista de un sindicato pequeño, CATAC-CTS IAC.
Luchamos contra las fieras de la administración... sanitaria, educativa y demás órganos gobernantes... es difícil ser valiente en estos tiempos de hipotecas...
La unidad del pueblo está etiquetada de confusión por los grandes monopolios o empresas y la televisión.
La privada se lleva el filón y así andamos a sus despensas, los precios los ponen ellos no yo. No quiero comer mierda.
Salvi, pensé que era una poesía tuya, no una canción pero me apunto la letra.
También tengo que decir que la in terpretación de catalán a castellano cambia el tono de la oración... siento meter la pata.
Publica un comentari a l'entrada