dimarts, 20 d’abril de 2010

L'Església i el naixement de Catalunya



La naixença de Catalunya, que hem establert a començaments del segle XI, fou un part dificilíssim. En primer lloc, hagué d'esqueixar tots els lligams que la unien al món visigòtic —que eren molts, sobretot d'influència política i religiosa—; després, va passar per la mola de la conquesta musulmana, la reconquesta franca i la repoblació feudal; i finalment, sobrevingué l'esquinçada amb els carolingis durant aquella terrible època que fou el darrer segle del primer mil·lenni. El país restà prim, abatut, gairebé dissolt. Qualsevol vent hauria pogut tombar-lo, i bona prova se'n tingué quan Al-Mansur conquerí i devastà Barcelona (985). Una mica més de força en les tropes califals, una política més clarivident i assenyada en llur general, i el teló de la Història no s'hauria pas aixecat per a Catalunya.
La represa i la veritable consolidació del país com a col·lectivitat diferenciada és obra dels clergues: dels menuts i dels grans. La popularitat il·limitada del bisbe Oliba (primera meitat del segle XI) com a pare espiritual de Catalunya entenebreix la tasca d'organització dels sacerdots a les cúries episcopals i a les rectories i dels monjos al davant de llurs empreses agrícoles. Oliba pensa en un pla polític, cultural i religiós molt elevat: les relacions amb Roma, la fundació i la instauració de monestirs i catedrals, l'establiment d'un ordre públic garantit per l'Església, l'organització d'una cort de govern pels comtes de Barcelona. Ell donà, diríem ara, les directrius. Però el clericat obscur que el seguia, i que compartia la cura d'ànimes amb les activitats curialesques, aquest fou el qui definitivament estintolà el país. A cada masia, a cada casal antic, les golfes encara són curulles dels petits i ben agençats pergamins del segle XI, en els quals, a través de les fórmules de compra-venda, procura i donació, s'articulà a poc a poc l'enreixat jurídic de Catalunya. I d'això, se n'ocupaven els clergues.
Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

L'Església dominava tot l'Imperi Carolingi, i aquí n'érem una resultant, d'aquell imperi. Abans d'Oliba, Jofre el Pilós va voler aprisionar les Guilleries i la plana d'Osona. L'aprisió -o domesticació- es realitzava per mitjà de l'esbrossada o artigada(crema) per a convertir les terres deshabitades en explotacions agrícoles i ramaderes.Els homes i dones disposats a afer-ho rebien aquelles terres -un cop treballades--com a donació del comte, els anomenats alous o terres lliures. Calia però disposar d'un excedent en gra i en manduca per a passar dues temporades sense extreure res de la terra. Aleshores se solia dur a terme al redós d'alguna persona interessada i amb excedent. A Osona van ser els Monestirs, qui van "subvencionar" les "aprisions". I se'n convertiren en senyors feudals. Tanmateix a molts altres llocs de Catalunya es van fer mitjançant els virreis.

Salvi Jacomet ha dit...

Gràcies Assumpció..
Una pregunta...
¿En quina època van desaparèixer els alous per convertir-se en propietats dels comtes?

Assumpció Cantalozella ha dit...

Els alous desapareixen amb el procés de feudalització. A la primera meitat del 1000 (s.XI). Per a dominar els vescomtes, Ramon Berenguer I va pactar amb ells que els oferia els territoris de la, aleshores, Catalunya Vella a canvi del jurament de fidelitat. Existeixen encara els documents d 'aquesta immensa actuació del comte de Barcelona que, a més de fer jurar als comtes, va anar castell per castell a fer jurar fidelitat als catslans. Però... Aquesta gran acció de govern que tots els medievalistes elogien va provocar que tots els alouers passessin a dependre dels vescomtes, a més de dependre dels castlans. A part, ja hi havia el delma a l Església i l impost al veguer. Heus aquí el feudalisme,paradigmàtic, segons Bonnassie, juntament amb el de Llombardia.

salvi jacomet ha dit...

Això sí que va ser una expropiació en tota regla!!!

Assumpció Cantalozella ha dit...

Però, va ser gràcies a les fermes estructures socio.econòmiques que Catalunya va esdevenir un Estat (Bonnassie) potent. A més, les ciutats, sobretot Barcelona, tenien un règim absolutament modern. Només pagaven impostos al comte de Barcelona, més endavant comtes -reis. Ruiz Domènec, te l recomano, estudia un cas d un fill menor d un vescomte que s estableix a Barcelona. Esdevé el primer capitalista, segons Ruiz Domènec.

salvi jacomet ha dit...

El desenvolupament econòmic sempre s'ha basat en l'explotació de les classes treballadores....
Siguin serfs de la gleva, o siguin treballadors industrials...

Assumpció Cantalozella ha dit...

Crec que és molt més complex que el Capital de Marx. El capitalisme penso que ja no existeix. Ara és el moment dels prestamistes. Les grans finances. I el de l especulació. En les grans empreses encara s hi pot aplicar el model. Tens raó, però, en el sentit que a grans trets sempre hi ha explotadors i explotats. Ara ja no sabem qui és l explotador... És una entelèquia. Ara, tots plegats són serfs i les forces misterioses tenen el poder econòmic i dominen el teatret que fan els serfs per distreure's:eleccions i governs. Que tant li fa a qui elegeixin. Els fils dels guinyols són als dits del poder econòmic.

salvi jacomet ha dit...

Capitalisme financer....

Assumpció Cantalozella ha dit...

Ostres, Salvi. Quina fantàstica relació teníem fa 7 anys!!!! (...7!!!!!!!).