La naixença de Catalunya, que hem establert a començaments del segle XI, fou un part dificilíssim. En primer lloc, hagué d'esqueixar tots els lligams que la unien al món visigòtic —que eren molts, sobretot d'influència política i religiosa—; després, va passar per la mola de la conquesta musulmana, la reconquesta franca i la repoblació feudal; i finalment, sobrevingué l'esquinçada amb els carolingis durant aquella terrible època que fou el darrer segle del primer mil·lenni. El país restà prim, abatut, gairebé dissolt. Qualsevol vent hauria pogut tombar-lo, i bona prova se'n tingué quan Al-Mansur conquerí i devastà Barcelona (985). Una mica més de força en les tropes califals, una política més clarivident i assenyada en llur general, i el teló de la Història no s'hauria pas aixecat per a Catalunya.
La represa i la veritable consolidació del país com a col·lectivitat diferenciada és obra dels clergues: dels menuts i dels grans. La popularitat il·limitada del bisbe Oliba (primera meitat del segle XI) com a pare espiritual de Catalunya entenebreix la tasca d'organització dels sacerdots a les cúries episcopals i a les rectories i dels monjos al davant de llurs empreses agrícoles. Oliba pensa en un pla polític, cultural i religiós molt elevat: les relacions amb Roma, la fundació i la instauració de monestirs i catedrals, l'establiment d'un ordre públic garantit per l'Església, l'organització d'una cort de govern pels comtes de Barcelona. Ell donà, diríem ara, les directrius. Però el clericat obscur que el seguia, i que compartia la cura d'ànimes amb les activitats curialesques, aquest fou el qui definitivament estintolà el país. A cada masia, a cada casal antic, les golfes encara són curulles dels petits i ben agençats pergamins del segle XI, en els quals, a través de les fórmules de compra-venda, procura i donació, s'articulà a poc a poc l'enreixat jurídic de Catalunya. I d'això, se n'ocupaven els clergues.
Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya.
9 comentaris:
L'Església dominava tot l'Imperi Carolingi, i aquí n'érem una resultant, d'aquell imperi. Abans d'Oliba, Jofre el Pilós va voler aprisionar les Guilleries i la plana d'Osona. L'aprisió -o domesticació- es realitzava per mitjà de l'esbrossada o artigada(crema) per a convertir les terres deshabitades en explotacions agrícoles i ramaderes.Els homes i dones disposats a afer-ho rebien aquelles terres -un cop treballades--com a donació del comte, els anomenats alous o terres lliures. Calia però disposar d'un excedent en gra i en manduca per a passar dues temporades sense extreure res de la terra. Aleshores se solia dur a terme al redós d'alguna persona interessada i amb excedent. A Osona van ser els Monestirs, qui van "subvencionar" les "aprisions". I se'n convertiren en senyors feudals. Tanmateix a molts altres llocs de Catalunya es van fer mitjançant els virreis.
Gràcies Assumpció..
Una pregunta...
¿En quina època van desaparèixer els alous per convertir-se en propietats dels comtes?
Els alous desapareixen amb el procés de feudalització. A la primera meitat del 1000 (s.XI). Per a dominar els vescomtes, Ramon Berenguer I va pactar amb ells que els oferia els territoris de la, aleshores, Catalunya Vella a canvi del jurament de fidelitat. Existeixen encara els documents d 'aquesta immensa actuació del comte de Barcelona que, a més de fer jurar als comtes, va anar castell per castell a fer jurar fidelitat als catslans. Però... Aquesta gran acció de govern que tots els medievalistes elogien va provocar que tots els alouers passessin a dependre dels vescomtes, a més de dependre dels castlans. A part, ja hi havia el delma a l Església i l impost al veguer. Heus aquí el feudalisme,paradigmàtic, segons Bonnassie, juntament amb el de Llombardia.
Això sí que va ser una expropiació en tota regla!!!
Però, va ser gràcies a les fermes estructures socio.econòmiques que Catalunya va esdevenir un Estat (Bonnassie) potent. A més, les ciutats, sobretot Barcelona, tenien un règim absolutament modern. Només pagaven impostos al comte de Barcelona, més endavant comtes -reis. Ruiz Domènec, te l recomano, estudia un cas d un fill menor d un vescomte que s estableix a Barcelona. Esdevé el primer capitalista, segons Ruiz Domènec.
El desenvolupament econòmic sempre s'ha basat en l'explotació de les classes treballadores....
Siguin serfs de la gleva, o siguin treballadors industrials...
Crec que és molt més complex que el Capital de Marx. El capitalisme penso que ja no existeix. Ara és el moment dels prestamistes. Les grans finances. I el de l especulació. En les grans empreses encara s hi pot aplicar el model. Tens raó, però, en el sentit que a grans trets sempre hi ha explotadors i explotats. Ara ja no sabem qui és l explotador... És una entelèquia. Ara, tots plegats són serfs i les forces misterioses tenen el poder econòmic i dominen el teatret que fan els serfs per distreure's:eleccions i governs. Que tant li fa a qui elegeixin. Els fils dels guinyols són als dits del poder econòmic.
Capitalisme financer....
Ostres, Salvi. Quina fantàstica relació teníem fa 7 anys!!!! (...7!!!!!!!).
Publica un comentari a l'entrada