divendres, 28 de gener de 2011

La pesca de la truyta en els nostres Pirineus Catalans


La meva afició de pescar la truyta es tan gran, que una vegada volguí anar á pescar ab canya á la ribera y gorchs de Carençá, qual distancia de Prats de Molló es de 10 horas. Fou al 83, l'endemá de la Mare de Deu d'Agost.
Me provehí de tot lo necessari; prenguí un matxo ab un guía: en Joan Borrat, lo famós cassador d'isarts. Sortirem de Prats al clarejar lo dia, seguint la alta cordillera dels Pirineus. A las sis del vespre arrivárem á la barraca de Fontpedrosa, sobre la mateixa ribera de Carençá; hi passárem la nit.
Al veurer aquell torrent impetuós, formant, en mitj de rocám, escumosas cascatas á 2,500 m. d'altitut, en riberal desert, escabrós, vorejat de pins decimats y arrabassats pels huracans, encaixonat per altas y espadadas cingleras...
-No, may cap pescador de canya ha pujat per aquestos cims, ja pot estar segur que vosté es lo primer; me digué en Borrat.
-Jo ho crech com tú, li responguí, y si las truytas del gorchs de Carençá s' han esgarriat per aquí, compta quina pesquera farem.
L'endemá, á punta de dia, al torrent; vinga canya y esquerpa y torrent amunt. En Joan aná per las sevas, mirant si podria matar un isart; nos haviam de tornar á trobar als gorchs.
Donchs ni una truyta; me semblava imposible!... Es que no coneixen lo cuch... probem ab llagostí... tampoch, cap picada! La mosca... lo mateix!... Vaig anar pujant durant duas horas, aburrit. La matinada fresqueta, lo cel blau; lo sol daura los cims de la coma dels gorchs; silenci imponent, magestuós, interromput solsament per la fressa del torrent que s'estella pel rocám.
Per fi, al cap de duas horas, vaig arribar al gran gorch de Carençá, anomenat lo gorch de las truytas. En nostre escrit: Excursions y casseras, se troba la descripció dels gorchs de Carençá y en particular del gorch anomenat de las truytas. Al arribar, ja las vegí saltar sobre l'aygua límpida del llach, y á un metro de fondaria las veya passar á vols, la major part truytas d'una á tres lliuras.
Ben cert qu'eixos gorchs, situats á 2,700 metres d'altitut, en mitj d'una naturalesa selvatje, rodejats de congestas y clapissas no havian may vist cap pescador de canya. Prou ho coneguí ab las truytas que sens temor s'en venian cap á mí, sens dubte pera considerarme, sorpresas de mon atreviment.
Amagat, ajupit detrás d' una penya, llensí la llinya ab una destresa admirable: las duas moscas volavan  sobre l'aygua clara, limpida que cap ayret arrugava; las truytas al veurer las moscas se juntavan á vols y las seguian saltant y joguinejant en mitj d' ellas. Cambiava de puesto, era lo mateix; ni una volgué picar.
En aixó, mon company, en Borrat, se juntá ab mí com era convingut; al veurer que las truytas se burlavan de mí, me digué:
-Es en vá, no n'agafará cap: vosté creu que lo que veu son truytas... Cá, han de ser! Son las bruixas dels gorchs que n'han pres la forma, las mateixas que ballan la farandola al entorn en mitj de trons y llamps. Créguim: no las inquieti, nos en podria resultar mal.
-Sí?... Tu ho creus?... Donchs espera un poch, veyám si's burlarán de mí... 
Vaig tirar la canya per quí enllá.
-Dónam l'escopeta.
-¿Qué vol fer?
-Ja ho veurás...
Al moment que las truytas pujavan á flor d'aygua saltant, las hi vaig tirá una perdigonada; quatre quedáren de panxa enlayre; pero tampoch las poguí haber, puig s'anavan enfonsant y desapareixian dins la fondaria blavenca del gorch; aixís es que no poguérem saber lo gust que tenian las truytas de la ribera y gorchs de Carençá. Es veritat que l'any següent, al fer la cassera als isarts, hi parárem á la nit enfilas y singlons y n'agafárem més d'un quintá.
¿A qué donchs, atribuhir lo no volguer picar cap truyta? May semblant cosa m' havia succehit; y á fé que he pescat en molts rius dels Pirineus!
Ma opinió es que la truyta que viu á 2,700 m. d'altitut es una excepció; se diferencia de las demés; ha de tenir un altre modo de viurer; m'explicaré: en nostres rius, la truyta sol pujar fins á 2,000 m. d'altitut, més amunt ja no se'n troban, pocas son las excepcions He pescat en los rius Ter, Tech, Tet, Fresser, Segre, Salat (Ariège), Gave de Pau y en molts de sos afluents, per aixó he pogut fer la observació que acabo de referir. De manera que la truyta que's troba en los estanys de Carença, á tan gran altitut, es una excepció. En efecte, un se demana cóm poden viurer las truytas d' aqueix gorch durant un hivern que dura nou mesos, y que sobre'l gorch gelat hi ha 10 ó 15 metres de neu?
La conservació de las truytas se deu á la configuració geológica del gorch, que té una fondaria desconeguda en forma d' ambut, probablement lo cráter d' un volcá. A l' hivern las truytas baixan á profunditats ahont la temperatura de l' aygua es per ellas soportable; així se salvan. A la primavera, que en eixas regions comensa á primers de Juliol, la neu se fon, surten de sas presons de glas, s'espargeixen pel llach, per son trahent, ribera de Carença avall, fins á la Tet. Lo esqué que solem emplear pera pescar ab canya, com lo cuch y llagostí, no'l coneixen, com tampoch las moscas artificials. Se nodreixen de insectes que'm son desconeguts. Probí la llagosta sense alas que tant abunda lo estiu en los glebers de las altas serras, pero fou en vá.
Després d'esmorsar, á las 11, abandonárem aquellas tristas soledats, pujárem al cim de la montanya de las set creus de Núria y baixárem vers lo santuari ahont hi passárem la nit.
Fou una pesquera desgraciada qual recort no se'm olvidará may. No desespero pas de tornarhi ab bona provisió de tota mena de moscas artificials inglesas, de las que se serveixen pera pescar la truyta en los llachs dels Alpes. Recomano eixa pesquera á mos consocis excursionistas que van á Núria, puig que del Santuari als gorchs de Carença es cosa de duas horas de pujada. Veyám si tindran més sort que jo.

Recorts d'un excursionista Carles Bosch de la Trinxeria