divendres, 14 de setembre de 2012

El PSC entre Escil·la i Caribdis




Escil·la i Caribdis són dos monstres marins de la mitologia grega situats en ribes oposades d'un estret canal d'aigua, estaven tan a prop que els mariners intentant evitar Caribdis passaven molt a  prop d'Escil·la i viceversa.
Escil·la vivia als penya-segats i Caribdis era un perillós remolí. Cap de les destinacions era atractiva,  ja que totes dues eren difícils de superar.

La frase «entre Escil·la i Caribdis» ha arribat a significar l'estat  en que hom es troba  entre dos perills i allunyar-se d'un, et fa estar en perill per l'altre.

A la manifestació de l’l1S  de l'any 1977  els ciutadans reclamaven l’Estatut d’Autonomia; a la manifestació de l’l1S del 2012 els ciutadans han reclamat la Independència...
Per tant, la ciutadania ha canviat de paradigma... La manifestació d’enguany no ha estat res més, ni res menys, que la demostració pràctica d'aquest canvi...
Per mi aquest canvi no l'ha provocat la propaganda nacionalista; la propaganda no provoca mai canvis, només els pot accelerar o frenar, però no els provoca...
Per mi aquest canvi l'ha provocat la frustració que ha generat en la població la mala gestió política de l’Autonomia per part  dels governs, tant dels Governs de la Generalitat, com dels Governs de l'Estat...
Davant d’aquesta realitat, el PSC  es troba entre Escil·la  i Caribdis..
Com explica Albert Aixalà:
“O bé es mou, cap a les posicions sobiranistes, assumint que en el seu interior coexisteixen federalistes i sobiranistes; o bé fa l'aposta per ser un partit transversal d'aquells sectors que volen que Catalunya es mantingui dins l'Estat Espanyol amb un ampli autogovern.”
En el primer cas, el primer que hauria de fer el PSC seria trencar els vincles que manté amb el PSOE i constituir-se com el Partit Socialista de Catalunya, i en segon lloc hauria d’elaborar un programa de govern socialdemòcrata per presentar-se com alternativa de govern del nou Estat Català.
És evident que això provocaria el trencament amb els sectors favorables a continuar vinculats amb el PSOE i amb l’Estat Espanyol, i per tant, l’escissió seria inevitable...
En el segon cas, com proposa l’Albert Aixalà, el PSC hauria d’intentar articular políticament la part de la societat catalana que no vol la independència i defensar la permanència de Catalunya dins de l’Estat Espanyol...
És evident que això provocaria el trencament amb els sectors favorables a les posicions sobiranistes, i per tant, l’escissió també seria inevitable...
Hi ha una tercera via?
Honestament, penso que no...
L’únic que podem fer és un divorci de comú acord, sense tirar-nos els plats pel cap i repartir-nos els mobles amigablement.