La Vaga de La Canadenca (febrer-març de 1919)

La Vaga de la Canadenca ha estat el moviment vaguístic pacífic més important de la primera part del segle XX. El detonant de la vaga es produí els darrers dies de gener a l'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro SA (avantpassada de la FECSA), quan l'empresa introduí canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous. Els treballadors van demanar l'assessorament i suport del Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, que s'estava reorganitzant després del Congrés de Sants. La direcció de l'Empresa respongué amb l'acomiadament de 8 dels treballadors afectats. El dia 5 de febrer la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. La nova resposta de la direcció de l'empresa fou l'acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació, substituint-los per personal d'altres seccions, amb el rerafons de no reconèixer com interlocutor el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT (amb el que havia mantingut un greu i llarg conflicte a les obres de la central hidràulica de Camarasa -novembre-desembre de 1918- i que havia portat a la CNT a declarar primer la vaga a Camarasa i després a les comarques de Lleida el 19-12-18). Llavors els treballadors del departament de Producció i Distribució es va solidaritzar amb els acomiadats i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a la Riegos. El dia 10 de febrer la direcció de "la Canadenca" va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia. El dia 21 el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per "la Canadenca" (Catalana de Gas, Ferrocarrils de Sarria i Societat General d'Aigües) i els treballadors abandonaren els llocs de treball. Barcelona quedà a les fosques, deixaren de publicar-se els diaris, van quedar paralitzats els tramvies així com moltes fàbriques de Barcelona i també de les rodalies. El 1er de març les companyies d'aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats. Llavors el Sindicat Únic d'Arts Gràfiques implantà la "censura roja", sobre les notícies periodístiques contràries als interessos dels vaguistes. El dia 9 el capità general de Catalunya, Milans del Bosch, publicava un Ban ordenant la militarització dels empleats de les empreses d'aigua gas i electricitat majors de 21 anys i menors de 31 (sota pena de 4 anys de presó als que no es presentessin als llocs de reclutament). La mesura no tingué efecte, ja que els vaguistes que es presentaven a la feina es negaven a treballar i eren empresonats al Castell de Montjuïc (fins a 3000 obrers foren empresonats). La CNT respongué amb la vaga general a Catalunya. El govern decretà l'estat de guerra, però al mateix temps enviava a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el Comitè de Vaga. Allò que començà com una vaga de protesta local, es convertí en una vaga general que reivindicava al govern:

a) L'obertura de tots els sindicats clausurats.
b) la llibertat dels treballadors empresonats
c) l'establiment de la jornada de treball de 8 hores.

Els dies 15 i 16 de març en presència de l'emissari del govern, José Morote, es van reunir els representants de "La Canadenca" i del Comitè de Vaga. El dia 17 s'arribà a un acord:

a) Es posaria en llibertat als treballadors empresonats.
b) Les empreses readmetrien els vaguistes sense represàlies.
c) Es pagaria la meitat dels dies que havia durat la vaga.
d) S'establiria la jornada de 8 hores
d) Després de l'acord definitiu s'aixecaria l'estat de guerra.

Per subscriure l'acord la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros "Les Arenas". A l'acte hi van assistir més de 20000 treballadors. Hi van intervenir Simó Piera, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí, que tancà el míting. L'assemblea aprovà l'acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats.
Quaranta quatre dies de vaga pacífica, amb les reivindicacions aconseguides, donava als sindicats un crèdit davant el proletariat i una autoritat davant la societat, que no s'havia aconseguit en cap moment precedent. L'organització de la CNT de Catalunya, amb l'estructura dels Sindicats Únics, havia establert les noves pautes per a la lluita obrera. El dia 3 d'abril un decret del govern estatal establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.
Tot i així hem d'assenyalar, encara que sigui marginalment, que la Patronal no es va quedar plegada de braços i unint-se al capità general Milans del Bosch, aconseguiren provocar una segona vaga general i reproduir la repressió sobre els dirigents obrers i la CNT (el general, esperonat per l'oligarquia empresarial, no va voler posar en llibertat a 34 presoners, sotmesos a la seva jurisdicció). La duresa de la repressió la retrata el fet que el secretari del sindicats d'Adobadors, Miquel Burgos, va morir a conseqüència dels trets de la guàrdia civil a la porta de casa seva i que entre l'abril i el juliol hi van haver 43.000 detinguts (15.000 encara estaven empresonats els primers dies d'agost) i 70.000 acomiadaments. La batalla arrossegà al govern de Romanones que no volia cedir als dictats dels militars. Però això seria una altra història.