dimecres, 13 de març de 2013

La deriva socialista.

 
Antoni Sitges-Serra


Primer el socialisme va ser utòpic, després es va fer científic, després democràtic i, finalment, gastronòmic. I aquí estem. M'explico.

El romanticisme va modelar l'imaginari col·lectiu del XIX al voltant del segle de les llums i els anhels igualitaris de la Revolució francesa. D'aquí van emergir les figures idealistes de Proudhon o Fourier, que van pensar un món sense desigualtats socials en el qual seria possible una convivència basada en l'ajuda mútua i en la comunitat de béns. No hi ha cap dubte sobre la força d'aquests precursors i dels seus ideals, i que aquests van arribar a arrelar en moltes comunitats i fins i tot es van concretar en projectes arquitectònics trencadors -com els falansteris- destinats a promoure nous estils d'organització social i de cooperació ciutadana. Sospito que el seu coneixement de la naturalesa humana no estava a l'altura de les seves bones intencions, i aquest primer programa socialista va ser batejat-probablement per la dreta- d'utòpic. Encara ressonen els potents efectes d'aquell ímpetu fraternal a l'avinguda Icària de Barcelona o el Walden d'Esplugues, i aires ideològics en el surrealisme i l'anarquisme. ¡La utopia ha mort! ¡Visca la utopia!

Llavors va arribar Marx i va escriure El Capital i el superior El 18 Brumari a l'ombra de Hegel en espesses sessions al Museu Britànic, i els seus seguidors van decidir que el seu llegat era ciència en estat pur. Resumint: no es podia anar cap a la igualtat social amb un lliri a la mà. Els posseïdors dels mitjans de producció defensarien els seus privilegis fins a la mort; era imprescindible organitzar-se políticament per entaular una lluita entre classes que, per descomptat, acabaria amb la victòria del proletariat. Aquesta podia endarrerir-se perquè el conflicte havia de ser llarg i sacrificat, però t'havies de posicionar. Ho va expressar molt bé Manuel Sacristán en una conferència a la intempèrie a la incipient Facultat de Medicina de l'Hospital de Sant Pau davant una audiència d'adolescents seixanta-vuitescos: és un tren que arribarà al seu destí; hi puges o no hi puges. Una mica maniqueu ell; però molt més, per cert, la majoria de comunistes que van créixer a l'empara de la nova ciència del que és social.

El final del materialisme dialèctic el van escriure Stalin i companyia, amb sang, i Popper, Soljenitsin i el papa Wojtyla amb sàvies paraules que han quedat per a la història. En una operació de rescat van arribar Gramsci, Berlinguer i l'eurocomunisme, una forma light de dogmatisme leninista que va guanyar acceptació social però va perdre el punch ètic dels que s'havien enfrontat a Hitler, Mussolini i Franco sacrificant les seves vides.

A mesura que declina el comunisme creix el socialisme democràtic a l'estil Palme i Brandt, personatges carismàtics que es converteixen en la nova esperança de l'esquerra europea que havia llegit alguna cosa més que el Manifest Comunista i havia viscut de prop les atrocitats dels que van rendir culte al determinisme històric en el qual van ser sacrificats milions d'innocents. Comença una època daurada per a les classes mitjanes i baixes europees: els desheretats arriben a cotes de consum i benestar que no havien conegut mai, els parlaments s'imposen com a eix legislatiu i de debat social i polític, la guerra freda reforça les conviccions democràtiques a l'Europa lliure, les dictadures del sud s'ensorren. La sanitat, la justícia i l'educació es posen a l'abast de tothom. González i Guerra triomfen des del tradicional subdesenvolupament andalús i abracen el model suec-alemany. I tot va bé fins que... arriba el socialisme gastronòmic. ¿Adormiment ideològic? ¿Tebior al Govern? ¿Deteriorament moral al dictat de l'ambició? ¿Idiòcia induïda pels gadgets tecnològics? El temps ho dirà. La socialdemocràcia s'estova fins a la merenga entre cotxes oficials, recepcions amb canapès i concubinat amb els banquers, i és avançada per la dreta per Thatcher i Reagan.

Barcelona s'alça amb els Jocs Olímpics i tots molt contents. Maragall s'abraça amb Samaranch i Clos va de parella amb no sé quin aristòcrata riquíssim que mou els fils mèdics de l'esport global. Vázquez Montalbán es mor a causa de tanta recepta i tant de còctel. Apareixen la bombolla immobiliària, la corrupció i l'espionatge polític i tot se'n va al carall amb la benedicció de Zapatero. Per acabar-ho d'arreglar -o com a remei per a l'ànima-, els filòsofs de moda redescobreixen el carpe diem fet a mida del seu desencant hedonista. ¡Si Camus aixequés el cap! Molts abracen la insurgència indignada.

I aquí estem, pensant en com refundar els ideals sobre els quals es regeneri una esquerra que torni l'esperança no només als desheretats, sinó també a aquells que encara creuen en el sacrifici i la tenacitat com a instruments de treball polític.