diumenge, 28 d’abril de 2013

La Dernière Ballade de François Villon..


Còmic de Julian Peters sobre el poema de Villon que clou el "Testament".


Ici se clôt le testament
Et finit le pauvre Villon.
Venez à son enterrement,
Quand vous oirez le carillon,

Vêtus rouge avec vermillon,
Car en amour mourut martyr
Ce jura-t-il sur son couillon
Quand de ce monde voulut partir.



Je crois bien que pas ne ment
Car chassé fut comme un souillon
De ses amours haineusement;
Tant que, d'ici à Roussillon,

Brosse n'y a ni brossillon,
Qui n'eût, ce dit-il sans mentir,
Un lambeau de son cotillon
Quand de ce monde voulut partir.



Il est ainsi et tellement,
Quand mourut n'avait qu'un haillon;
Qui plus, en mourant, malement,
Le poignait d'amour l'aiguillon;

Plus aiguë que le ranguillon
D'un baudrier lui faisait sentir
(C'est de quoi nous émerveillons)
Quand de ce monde voulut partir.





Prince, gent comme émerillon,
Sachez qu'il fit au départir
Un trait but de vin morillon,
Quand de ce monde voulut partir.


Versió catalana cantada per Jaume Arnella..




Fineix i acaba el testament
ara i aquí el pobre Villon.
Veniu al seu enterrament
quan sentireu la ning-nang-nong
vestits de roig per tot color
car d'amor màrtir va morir:
ho va jurar pel seu colló
quan d'aquest món volgué sortir.

I prou que em sembla que ell no ment
car fou gitat com un bacó
pels seus amors malvadament
i de París al Rosselló
branca no hi ha ni branquilló
que no estripés de tant fugir
algun parrac del seu faldó
quan d'aquest món volgué sortir.

Això és així i ho és talment
que va morir sense calçó
i que morint ben virilment
l'Amor li alçà encara el fibló
més ben trempat que un bon punxó
i és del tot cert que el va sentir
amb un desfici colpidor
quan d'aquest món volgué sortir.

Dames gentils, homes amb sort,
sabeu què féu ans de partir?:
beure's un got del vi més fort
quan d'aquest món volgué sortir.

1 comentari:

Assumpció Cantalozella ha dit...

Un bon despertar, salvi. És diví. Gràcies