La Dernière Ballade de François Villon..

Còmic de Julian Peters sobre el poema de Villon que clou el "Testament".

Ici se clôt le testament

Et finit le pauvre Villon.

Venez à son enterrement,

Quand vous oirez le carillon,

Vêtus rouge avec vermillon,

Car en amour mourut martyr

Ce jura-t-il sur son couillon

Quand de ce monde voulut partir.

Je crois bien que pas ne ment

Car chassé fut comme un souillon

De ses amours haineusement;

Tant que, d'ici à Roussillon,

Brosse n'y a ni brossillon,

Qui n'eût, ce dit-il sans mentir,

Un lambeau de son cotillon

Quand de ce monde voulut partir.

Il est ainsi et tellement,

Quand mourut n'avait qu'un haillon;

Qui plus, en mourant, malement,

Le poignait d'amour l'aiguillon;

Plus aiguë que le ranguillon

D'un baudrier lui faisait sentir

(C'est de quoi nous émerveillons)

Quand de ce monde voulut partir.

Prince, gent comme émerillon,

Sachez qu'il fit au départir

Un trait but de vin morillon,

Quand de ce monde voulut partir.

Versió catalana cantada per Jaume Arnella..

Fineix i acaba el testament

ara i aquí el pobre Villon.

Veniu al seu enterrament

quan sentireu la ning-nang-nong

vestits de roig per tot color

car d'amor màrtir va morir:

ho va jurar pel seu colló

quan d'aquest món volgué sortir.

I prou que em sembla que ell no ment

car fou gitat com un bacó

pels seus amors malvadament

i de París al Rosselló

branca no hi ha ni branquilló

que no estripés de tant fugir

algun parrac del seu faldó

quan d'aquest món volgué sortir.

Això és així i ho és talment

que va morir sense calçó

i que morint ben virilment

l'Amor li alçà encara el fibló

més ben trempat que un bon punxó

i és del tot cert que el va sentir

amb un desfici colpidor

quan d'aquest món volgué sortir.

Dames gentils, homes amb sort,

sabeu què féu ans de partir?:

beure's un got del vi més fort

quan d'aquest món volgué sortir.