Proletaris, deia Marx, són els que no posseeixen els mitjans
de producció i es veuen obligats a llogar la seva força de treball, la seva
única possessió, per satisfer les seves necessitats elementals i essencials.
Els proletaris no només no han desaparegut, sinó que la pauperització ha
augmentat el seu nombre: salaris de misèria, ritmes de treball infernals,
precarietat de l'ocupació, tiranies dels capatassos, impossibles perspectives
de futur, indignitat de les tasques, embrutiment en els llocs de treball,
exposició del cos als perills, submissió dels esperits a la multiplicació
infinita de les repeticions.
El seu destí? Plomar pollastres durant tota la
jornada, calibrar la mateixa peça durant hores, donar puntades per milers, una
per una, modelar formatges en quantitats astronòmiques, netejar peixos tot
l'any, embalar peces fins a la jubilació, pintar carrosseries enmig de vapors
tòxics, passar vuit hores en càmeres fredes a temperatures polars, en ambients
humits o sobreescalfats, exposats als miasmes i les males olors, trossejar
esquelets d'animals. I dormir ... i començar de nou: vuit hores al dia, cinc
dies de cada set, onze mesos de cada dotze i més de quaranta anys d'una
existència.
Què queda per viure? Entre misèria i pobresa, inquietud i temor de
ser privat de la seva situació i del seu miserable estatus, perden la vida
intentant guanyar el que els permeti tornar a arriscar el dia següent,
inexorablement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada