dilluns, 26 d’agost de 2013

Política del rebel. (Michel Onfray)





Proletaris, deia Marx, són els que no posseeixen els mitjans de producció i es veuen obligats a llogar la seva força de treball, la seva única possessió, per satisfer les seves necessitats elementals i essencials. Els proletaris no només no han desaparegut, sinó que la pauperització ha augmentat el seu nombre: salaris de misèria, ritmes de treball infernals, precarietat de l'ocupació, tiranies dels capatassos, impossibles perspectives de futur, indignitat de les tasques, embrutiment en els llocs de treball, exposició del cos als perills, submissió dels esperits a la multiplicació infinita de les repeticions. 
El seu destí? Plomar pollastres durant tota la jornada, calibrar la mateixa peça durant hores, donar puntades per milers, una per una, modelar formatges en quantitats astronòmiques, netejar peixos tot l'any, embalar peces fins a la jubilació, pintar carrosseries enmig de vapors tòxics, passar vuit hores en càmeres fredes a temperatures polars, en ambients humits o sobreescalfats, exposats als miasmes i les males olors, trossejar esquelets d'animals. I dormir ... i començar de nou: vuit hores al dia, cinc dies de cada set, onze mesos de cada dotze i més de quaranta anys d'una existència. 
Què queda per viure? Entre misèria i pobresa, inquietud i temor de ser privat de la seva situació i del seu miserable estatus, perden la vida intentant guanyar el que els permeti tornar a arriscar el dia següent, inexorablement.