La carta en què Orwell explica "1984"

Aquesta setmana s'ha publicat "George Orwell: A Life in Letters". El llibre conté una carta fascinant on Orwell explica la tesi principal de "1984" que escriuria dos anys després.
Orwell va escriure aquesta carta des de casa al barri londinenc de Mortimer Crescent el 18 de maig de 1944. Dues setmanes després, un míssil V-1 alemany destrossava Mortimer Crescent.
Tres anys abans Owell havia escrit "The Lion and the Unicorn: Socialism and the English Genius”. En aquesta obra Orwell proposava una revolució socialista i democràtica a Anglaterra en oposició a l'estalinisme soviètic.

Aquesta és la traducció de la carta realitzada pel professor de la UPF Miquel Berga....

18 Maig 1944

10a Mortimer Crescent NW 6

Benvolgut senyor Willmett,

Moltes gràcies per la seva carta. Em demana si realment el totalitarisme i el culte a la personalitat van a l'alça i em menciona el cas que, aparentment, no sembla que aquest fenomen arreli en aquest país ni als EUA.

Li haig de dir que crec, o temo, que agafant el món en el seu conjunt aquestes coses van en augment. En Hitler, sens dubte, desapareixerà ben aviat, però això sera a costa de a) Stalin, b) els milionaris anglo-americans i c) tota mena de petits fuhrers del tipus De Gaulle. Tots els moviments nacionals que es produeixen arreu, fins i tot els que tenen el seu origen en la resistència contra la dominació alemanya, semblen adoptar formes no democràtiques i s'agrupen al voltant d'algun fuhrer sobrehumà (Hitler, Stalin, Salazar, Franco, Gandhi, De Valera i exemples similars) i adopten la teoria de que la fi justifica els mitjans. Arreu la tendència sembla anar en direcció a les economies centralitzades que poden "funcionar" en el vessant econòmic, però sense base democràtica i que es consoliden com un sistema de castes. Amb el procés hi van els horrors del nacionalisme emocional i una tendència a negar l'existència d'una veritat objectiva perquè cal que tot confirmi les paraules i profecies de qualsevol fuhrer infal·lible. D'alguna manera la història ja ha deixat d'existir, és a dir, no hi ha una història del nostre temps que pugui ser acceptada universalment, i les ciències exactes estan en perill d'extinció a mans dels interessos militars que així ho aconsellin. En Hitler pot dir que els jueus van començar la guerra i si aquest personatge sobreviu això esdevindrà la història oficial. I si no pot dir que dos i dos fan cinc és només perquè en relació a, per exemple, la balística aquesta afirmació seria un problema. Però si la mena de món que em temo arribés -una mena de món dominat per dos o tres superpoders incapaços d'imposar-se un sobre l'altre- estigui segur que dos i dos farien cinc si així ho decretés el fuhrer de torn. Del meu punt de vista el món va en aquesta direcció avui dia tot i que, naturalment, el procés és reversible.

I ara en relació a la immunitat relativa de Gran Bretanya i els EUA. Diguin el que diguin els pacifistes, etc., no som encara en un estat totalitari i això és un símptoma molt esperançador. Crec molt profundament -tal i com he explicat al meu llibre "El lleó i l'unicorn"- en el poble anglès i en la seva capacitat de centralitzar l'economia sense carregar-se la llibertat en el procés. Ara bé, cal recordar que ni la Gran Bretanya ni els EUA ho han hagut de demostrar per ara. No han conegut la derrota ni el sofriment però presenten alguns mals símptomes que van pels bons. Per començar hi ha la indiferència general en relació al declivi dels valors democràtics. S'adona que ara mateix ningú menor de 26 anys pot votar a Anglaterra i que això sembla que no importa ni un rave a la gran massa de gent? En segon lloc hi ha el fet que els intel·lectuals són més donats al totalitarisme que no pas la gent normal i corrent. En general, és cert que la classe intel·lectual ha estat contra Hitler, però només a canvi d'acceptar Stalin. La majoria estan perfectament disposats a acceptar mètodes dictatorials, policia secreta, la sistemàtica falsificació de la història, etc., sempre que pensin que ho fan per la "seva" causa. Certament, l'afirmació que no tenim un moviment feixista a Anglaterra vol dir, simplement, que ara com ara els joves busquen els seu Fuhrer en un altre lloc. No puc estar segur de que això no canviarà, o que d'aqui a 10 anys la gent del carrer no tingui la mateixa actitud que tenen els intel·lectuals avui. Espero que no passi i, de fet, confio que no passarà, però caldrà lluitar-hi. Si un es limita a proclamar que tot és per fi de bé i no assenyala els símptomes sinistres només ajuda a fer més probable el totalitarisme.

Dos i dos podrien fer cinc quan el Fuhrer ho desitji.

També em demana com és que doni suport a la guerra si em sembla que el món tendeix cap al feixisme. Miri, és una tria entre dos mals. Em temo que qulasevol guerra planteja aquesta tria. Conec prou bé l'imperialisme britànic per a odiar-lo, però el prefereixo a l'imperialisme nazi o al japonés, com un mal menor. Semblantment, donaria el meu suport a la URSS contra Alemanya perquè, d'alguna manera, la URSS no pot oblidar del tot el seu passat i deu mantenir una part substancial de les idees de la Revolució original i, per tant, em genera més esperançes que l'Alemanya Nazi. Penso i ho he pensat d'ençà que va començar la guerra, cap el 1936, que la nostra causa és la més bona, però ens hem d'implicar en fer-la millor. I això comporta una crítica constant.

Atentament,

Geo. Orwell