Todo lo que era sólido (I). (Antonio Muñoz Molina)

"En marzo de 1974 fui detenido y encerrado durante unos días en los calabozos de la Dirección General de Seguridad por participar en una manifestación contra la condena a muerte del anarquista catalán Salvador Puig Antich. Durante semanas, según se acercaba el cumplimiento de la sentencia, se habían repetido las protestas, se había extendido por todas partes una ola de incredulidad y de rabia. En la prensa, a pesar del miedo, porque el gobierno podía cerrar de la noche a la mañana un periódico, se publicaban ya muchas cosas. Triunfo y Cambio 16 salían cada semana, Cuadernos para el Diálogo todos los meses. Los antifranquistas comprábamos a diario Informaciones. En cada uno de esos medios se publicaron protestas veladas o explícitas contra la ejecución. Hasta Camilo José Cela escribió un artículo contra la pena de muerte que recuerdo claro y valiente. En la Ciudad Universitaria de Madrid varios cientos de personas cortamos el tráfico de la avenida Complutense. Helicópteros y policías a caballo nos pusieron en fuga. Los más torpes o los más aturdidos no llegamos muy lejos. El calabozo en el que me encerraron estaba lleno de gente detenida durante la manifestación. Había un sordo clamor cívico contra la bestialidad de la dictadura, que hizo ejecutar el mismo día y a la misma hora a Puig Antich y a un pobre delincuente común, un polaco del que sólo recuerdo que se llamaba Heinz Chez.
El nombre ha saltado intacto en la memoria, después de casi cuarenta años sin recordarlo. Heinz Chez. Hace no mucho vi en televisión una película que se hizo en 2006 sobre Puig Antich, Salvador. Algo me llamó la atención: en esa película, las únicas protestas que aparecían pasaban en Cataluña. Las víctimas, los buenos, eran catalanes y hablaban en catalán. Los policías, los militares, los ejecutores, hablaban en español. No era una historia de fascismo y antifascismo, sino de españoles contra catalanes. O más exactamente: ser español y ser fascista era tan congénito como ser catalán y estar limpio de complicidad con la dictadura. Nadie que no fuera ostensiblemente catalán mostraba la menor humanidad. Los manifestantes que aquel día de marzo gritábamos y corríamos en Madrid perseguidos por los caballos y vigilados desde arriba por los helicópteros de la policía no habíamos existido. Tampoco las personas que fuera de Cataluña se habían jugado la libertad escribiendo artículos, firmando manifiestos. Los carceleros, los policías que interrogaban y torturaban a Puig Antich, tenían en la película un acento andaluz de caricatura.
Primero se hizo compatible ser de izquierdas y ser nacionalista. Después se hizo obligatorio. A continuación declararse no nacionalista se convirtió en la prueba de que uno era de derechas. Y en el gradual abaratamiento y envilecimiento de las palabras bastó sugerir educadamente alguna objeción al nacionalismo ya hegemónico para que a uno lo llamaran facha o fascista."

La deriva socialista.

 

Antoni Sitges-Serra

Primer el socialisme va ser utòpic, després es va fer científic, després democràtic i, finalment, gastronòmic. I aquí estem. M'explico.

El romanticisme va modelar l'imaginari col·lectiu del XIX al voltant del segle de les llums i els anhels igualitaris de la Revolució francesa. D'aquí van emergir les figures idealistes de Proudhon o Fourier, que van pensar un món sense desigualtats socials en el qual seria possible una convivència basada en l'ajuda mútua i en la comunitat de béns. No hi ha cap dubte sobre la força d'aquests precursors i dels seus ideals, i que aquests van arribar a arrelar en moltes comunitats i fins i tot es van concretar en projectes arquitectònics trencadors -com els falansteris- destinats a promoure nous estils d'organització social i de cooperació ciutadana. Sospito que el seu coneixement de la naturalesa humana no estava a l'altura de les seves bones intencions, i aquest primer programa socialista va ser batejat-probablement per la dreta- d'utòpic. Encara ressonen els potents efectes d'aquell ímpetu fraternal a l'avinguda Icària de Barcelona o el Walden d'Esplugues, i aires ideològics en el surrealisme i l'anarquisme. ¡La utopia ha mort! ¡Visca la utopia!

Llavors va arribar Marx i va escriure El Capital i el superior El 18 Brumari a l'ombra de Hegel en espesses sessions al Museu Britànic, i els seus seguidors van decidir que el seu llegat era ciència en estat pur. Resumint: no es podia anar cap a la igualtat social amb un lliri a la mà. Els posseïdors dels mitjans de producció defensarien els seus privilegis fins a la mort; era imprescindible organitzar-se políticament per entaular una lluita entre classes que, per descomptat, acabaria amb la victòria del proletariat. Aquesta podia endarrerir-se perquè el conflicte havia de ser llarg i sacrificat, però t'havies de posicionar. Ho va expressar molt bé Manuel Sacristán en una conferència a la intempèrie a la incipient Facultat de Medicina de l'Hospital de Sant Pau davant una audiència d'adolescents seixanta-vuitescos: és un tren que arribarà al seu destí; hi puges o no hi puges. Una mica maniqueu ell; però molt més, per cert, la majoria de comunistes que van créixer a l'empara de la nova ciència del que és social.

El final del materialisme dialèctic el van escriure Stalin i companyia, amb sang, i Popper, Soljenitsin i el papa Wojtyla amb sàvies paraules que han quedat per a la història. En una operació de rescat van arribar Gramsci, Berlinguer i l'eurocomunisme, una forma light de dogmatisme leninista que va guanyar acceptació social però va perdre el punch ètic dels que s'havien enfrontat a Hitler, Mussolini i Franco sacrificant les seves vides.

A mesura que declina el comunisme creix el socialisme democràtic a l'estil Palme i Brandt, personatges carismàtics que es converteixen en la nova esperança de l'esquerra europea que havia llegit alguna cosa més que el Manifest Comunista i havia viscut de prop les atrocitats dels que van rendir culte al determinisme històric en el qual van ser sacrificats milions d'innocents. Comença una època daurada per a les classes mitjanes i baixes europees: els desheretats arriben a cotes de consum i benestar que no havien conegut mai, els parlaments s'imposen com a eix legislatiu i de debat social i polític, la guerra freda reforça les conviccions democràtiques a l'Europa lliure, les dictadures del sud s'ensorren. La sanitat, la justícia i l'educació es posen a l'abast de tothom. González i Guerra triomfen des del tradicional subdesenvolupament andalús i abracen el model suec-alemany. I tot va bé fins que... arriba el socialisme gastronòmic. ¿Adormiment ideològic? ¿Tebior al Govern? ¿Deteriorament moral al dictat de l'ambició? ¿Idiòcia induïda pels gadgets tecnològics? El temps ho dirà. La socialdemocràcia s'estova fins a la merenga entre cotxes oficials, recepcions amb canapès i concubinat amb els banquers, i és avançada per la dreta per Thatcher i Reagan.

Barcelona s'alça amb els Jocs Olímpics i tots molt contents. Maragall s'abraça amb Samaranch i Clos va de parella amb no sé quin aristòcrata riquíssim que mou els fils mèdics de l'esport global. Vázquez Montalbán es mor a causa de tanta recepta i tant de còctel. Apareixen la bombolla immobiliària, la corrupció i l'espionatge polític i tot se'n va al carall amb la benedicció de Zapatero. Per acabar-ho d'arreglar -o com a remei per a l'ànima-, els filòsofs de moda redescobreixen el carpe diem fet a mida del seu desencant hedonista. ¡Si Camus aixequés el cap! Molts abracen la insurgència indignada.

I aquí estem, pensant en com refundar els ideals sobre els quals es regeneri una esquerra que torni l'esperança no només als desheretats, sinó també a aquells que encara creuen en el sacrifici i la tenacitat com a instruments de treball polític.

El bon ús dels diners. Sant Joan Crisòstom (354-407).

Imaginem dues ciutats: una de rics i una altra de pobres. En la ciutat dels rics no hi ha ni un sol pobre, i en  la dels pobres no hi ha ni un sol ric.

Doncs bé, anem a veure quina de les dues ciutats pot valer-se per ella mateixa.

En la ciutat dels rics no hi ha artesans, ni paletes, ni ferrers, ni sabaters, ni flequers, ni llauradors, ni obrers de cap mena. I, per altra banda, cap ric vol sotmetre’s a aquests ardus menesters. ¿Com podrà subsistir llavors aquesta ciutat?

Se’ns respondrà que els rics ho compraran tot als pobres. Però si necessiten dels pobres, és evident que no son capaços de valer-se per ells mateixos.

¿Qui construirà les seves cases? ¿Els rics les compraran ja construïdes? És impossible. Haurien de cridar als paletes. Però si procedim d’aquesta manera, faltem al principi establert al començament: que la ciutat dels rics no té pobres en el recinte de les seves muralles.

Per tant, caldrà introduir pobres en ella. Conclusió: una ciutat sense pobres no pot sobreviure, si no se’ls obren les portes, la ciutat està destinada a la mort.

Fixem-nos ara en la ciutat dels pobres i preguntem-nos si està en condicions de sobreviure, malgrat la manca de rics.

Però, abans, posem-nos d’acord en què consisteixen les riqueses. Són l’or, la plata, les pedres precioses, els vestits de seda...

Feta la llista de riqueses, les hem d’excloure de la ciutat dels pobres, si realment la volem concebre com a ciutat dels pobres.

Doncs bé, digueu-me si aquesta manca de riqueses paralitzarà la ciutat.

Per construir no cal ni or, ni plata, ni perles, sinó el treball de les mans, i no de qualsevol tipus de mans, sinó de mans plenes de durícies, de dits durs i de braços forts, i, finalment de bigues i pedres.

Si cal elaborar teixits, tampoc calen l’or i la plata,  també calen mans, mans femenines que s’ocupin del teler.

Si cal llaurar la terra, ¿què fan falta: rics o pobres? És clar que pobres.

Si, més tard, cal treballar el ferro o qualsevol metall, llavors més que mai s’imposa la necessitat de la gent del poble.

¿Per a què serveixen llavors els rics?

Només per destruir la ciutat dels pobres.

Un cop els rics ha entrat en la ciutat dels pobres, la seva cobdícia de riqueses contagia a aquests savis que són els pobres, savis, perquè, del seu natural, no cercarien mai les coses supèrflues. La cobdícia se’ls encomana i s’apodera d’ells, abandonant-se a l’oci i als plaers.

En  aquests moment sona per a la ciutat dels pobres l’hora de la mort.