LOS BRUIXOTS DEL GORG NEGRE

Nines no hi aneu,
no aneu al Gorg Negre,
que els bruixots traïdors
no se us enduguessen.
Un estol de nines,
la flor d'aqueix terme,
a fer saltirons
va anar-hi un diumenge.

Feren lo Guinart,
a la cuit sigueren
fugint a amagar-se
per entre aquells freixes,
feren la Llantía,
lo mestre i deixeble,
los dotze donzells,
que n'és joc alegre.

Tot jugant jugant
los arribà el vespre
i ni per ser colla
de dotze o de tretze
marxaven d'allà
per por dels espectres.
Quan tot manyagoi
d'en mig d'uns ginebres
isqué un anyellet
que les va escometre.

Damunt hi saltaren
tantost lo vegeren.
—Quin be tan manyac!
—Quin xaió tan tendre!
—Corn bela, pobret!
¿doncs de on pot ésser?
L'una el vol gratar,
l'altra el vol estrènyer,
aquella l'amoixa,
eixa el vol apéixer
i, més arriscada,
l'altra el vol apendre
d'anar a cavall
corn un senyor metge.

Ben escamarlada
un cop hi va seure
fent-li de bridó
son banyot esquerre,
 se tornà l'anyell
un cavall rebelde,
que arrencant-se a córrer
se tirà al Gorg Negre.

Les altres fugint
anaven dient-se:
—¡Ai, l'angelicó!
¡No el tornarem veure!
Ella era la flor
de les dotze o tretze;
corn ella cap més
no n'hi havia al terme.—

Lo seu galindoi
hi torna als vespres
per si la sentís
en son cau feréstec
entre el bruit dels balls
i de cants infectes:
de primer sentia
los plors d'una verge,
i després mocat
va tornar enrera
sentint lo güè güè
d'un infantó tendre.

Ninetes, ja us dic,
jo no ho vaig pas veure;
pel preu que ho comprí,
vos ho torno a vendre,
ni un punt ni una coma
sens guanyar ni perdre;
mes per les boniques,
i em podeu ben creure,
altres gorgs hi ha
sense lo gorg Negre

Lletra: Jacint Verdaguer (Jovenívoles, 1925)
Música: Jaume Arnella.