dissabte, 13 de juliol del 2013

Anónim Segle XIX. (Xavier Ribalta)




Una cançó us vull cantar,
No hi ha molt que n’és dictada,
Treta n’és dels matiners
Que corren per la muntanya.
Aixecar-se, minyons,
La victòria és per nosaltres.
No podeu habitar pels plans,
Ni tampoc dins de les cases.
Per un dia de Nadal
Gran sometent aixecàrem.
Reclutàrem molta gent,
Bons hereus de bones cases.
A marina havem d’anar,
Que a Barcelona ens demanem;
Quan a Marina vàrem ser
Trobem les tropes formades.
Tornem-nos, tornem, fadrins,
Cadascú a les nostres cases,
A la terra de Querol,
Que són les nostres muralles.

Partirem del Rosselló
per anar a llunyeres terres,
per anar a l’Empordà
que n’és terra molt alegre.
No hi ha lliri sense flor,
ni rosa sense poncella,
ni donzella sens gala,
ni vaixell sense bandera
Comencem primerament,
la vila de la Jonquera,
Peralada i Castelló
i la vila de Figueres.
I en un lloc que es diu Peder
L’armada francesa era
A Roses vàrem anar
A veure el tinent de guerra,
per veure si es vol rendir
o entregar les fortaleses.
“La rosa jo vós la do,
mes me quedo la poncella
i amb quedo deu mil infants
que hi ha dins la fortalesa
i amb quedo set-cents cavalls que nit i dia peleien “
Ninetes de Perpinyà,
Bé plorareu de tristesa,
Perquè los vostres galants
han hagut d’anar a la guerra.
No podeu dir ni pensar
quina fam ells en pateixen.
Un pa de munició
entre quatre se’l parteixen,
i amb un petricó de vi
tot lo socorro hi esmercen.
Les donzelles ploraran,
les que casar-se volien.
i ara n’hauran d’esperar
que un altre partit us ixca.
Allà en el Portal Nou
hi ha una bandera,
bandera de foc i sang,
que n’és senyal de gran guerra;
no es senyal de guerra no,
que es l’amor d’una donzella.