Tot l'enyor de demà

(A Marià Manent.)

Ara que estic al llit

malalt,

estic força content.

- Demà m'aixecaré potser,

i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,

i unes tanques amb flors

sota el sol,

sota la lluna al vespre;

i la noia que porta la llet

que té un capet lleuger

i duu un davantalet

amb unes vores fetes de puntes de coixí,

i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,

i qui puja els tramvies

i els baixa,

tot corrent.

I el carter,

que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa

perquè no sé el secret

de les altres que porta.

I també l'aeroplà

que em farà aixecar el cap

el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri,

matineres,

qui travessen depressa en direcció al mercat

amb sengles cistells grocs,

i retornen

que sobreïxen les cols,

i a vegades la carn,

i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,

qui treu la torradora del cafè

i comença a rodar la maneta,

i qui crida les noies

i els diu: - Ja ho té tot?

I les noies somriuen,

amb un somriure clar,

que és el biaume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat

qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,

i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats,

i els carreters dormits

sota la vela amb punxa,

que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que tants dies no he begut.

I el pa,

posat a taula.

I l'escudella rossa,

fumejant.

I vosaltres amics,

perquè em vindreu a veure

i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera,

si m'aixeco,

demà.

Si no em puc aixecar,

mai més,

heu's-aquí el que m'espera:

- Vosaltres restareu,

per veure el bo que és tot:

i la Vida

i la Mort.