dilluns, 23 d’abril de 2012

Estoics i epicuris.


 

Zenó d'Elea (490-430 a. C.)            Epicur (341-270 a. C.)

És bastant tòpic diferenciar entre doctrines estoiques i doctrines epicúries a partir d'una sensibilitat diferent envers la política i el plaer. Efectivament, els estoics admeten que el savi pot participar en política per beneficiar el gènere humà amb el seu saber (l'exemple més arrodonit d'aquesta actitud és l'emperador romà Marc-Aureli); mentre que per als epicuris no hi pot haver felicitat per a l'home que participa en la política.
L'estoïcisme, -doctrina històricament originada en el cinisme-, tendeix com aquest a menysprear el plaer corporal.
Per als epicuris, en canvi,  el cos és l'únic que posseïm, ni que sigui un estatge temporal o un agregat circumstancial d'àtoms i, per tant, cal tenir-ne cura i fer-lo feliç, donant-li una vida de plaer moderat.
El plaer i el dolor no són, per a Epicur, principis que organitzen la vida humana, perquè la vida humana és el producte accidental d'una determinada organització dels àtoms. Més aviat, al contrari, plaer i dolor són fins i conseqüències. El criteri del bé i del mal és el pathos. Si obrem com cal, podrem estalviar-nos el dolor i aconseguir plaer.
Però convé tenir present que entre estoics i epicuris hi ha una àmplia base de coincidències. 
No és només que tots dos moviments reivindiquin com a heroi moral un model de savi que menysprea la massa. Resulta també especialment important la nova actitud que proposen davant la divinitat. Tos dos grups tendeixen a considerar que l'època dels déus ja ha passat i que la filosofia és només per als humans.
L'estoic viu d'acord amb una mena de déu còsmic, impersonal, mentre que l'epicuri desterra els déus i els situa fora de l'abast dels homes.
Ja no queda cap resta de la religió de la ciutat que havia perdurat fins a Sòcrates i Plató. En el fons l'home del període hel·lenístic s'està començant a quedar sol amb ell mateix, sense l'aixopluc d'un déu o d'una polis que el puguin consolar.
Finalment cal tenir present que tant estoics com epicuris tenen un acord de fons en la qüestió de la moderació i l'autocontrol. Només l'home moderat és l'home feliç i la funció de la filosofia és interpretar el desig per posar-li límits.