L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció, que consisteix en desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants.
L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per impedir que el públic s’interessi pels coneixements essencials, en l'àrea de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica.
"Mantenir l'Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir el públic ocupat, ocupat, ocupat, que no tingui temps per pensar, de tornada a granja com els altres animals”. (Cita de “Armes silencioses per a guerres tranquil·les)".
2. Crear problemes i després oferir solucions.
Aquest mètode també és anomenat "problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui qui demani les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.
3. L'estratègia de la gradualitat.
Per fer que s'accepti una mesura inacceptable, només cal aplicar-la gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d'aquesta manera com les condicions socioeconòmiques radicalment noves, el neoliberalisme, van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, desocupació en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents. Aquests canvis haurien provocat una revolució si haguessin estat aplicats d'un sol cop.
4. L'estratègia de diferir.
Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com "dolorosa i necessària", obtenint l'acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "tot anirà millorar demà" i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.
5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat.
La majoria de la publicitat adreçada al gran públic utilitza discursos, arguments, personatges i entonacions infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat, com si l'espectador fos una criatura de poca gran o un deficient mental. Com més s'intenti enganyar l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? "Si hom es dirigeix a una persona com si tingués l'edat de 12 anys o menys, llavors, per raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític com la d'una persona de 12 anys o menys d'edat” (Cita de "Armes silencioses per a guerres tranquil·les") .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada