Plutonomia (II)

VÍCTOR HERNÀNDEZ

(Continuació..)

Part 3: Menys impostos per als rics, més pobresa per als altres.

Abans de seguir esmicolant el memoràndum de Citigroup sobre la Plutonomía, cal fer un parèntesi per veure una mica la història dels impostos als Estats Units, ja que el document al·lega que els super-rics van acaparar la major part de la riquesa d'EUA, mentre els altres ciutadans en van perdre.
A partir de 1917, el govern dels EUA va imposar un ISR de 77% als super-rics. En els 1920s, l'ISR es va reduir a 25%, però al final de la dècada es va produir  la Gran Depressió, i el 1932 l'ISR per als més rics va pujar al 63% i 4 anys després al 79%. El 1940, sense haver entrat els EUA encara en la Segona Guerra Mundial, l'ISR va pujar al 81.1%. A partir de 1942 l'ISR dels més rics als EUA puja al 88% i arriba fins a 94% en 1944. De 1951 a 1963 l'ISR es manté en el 91% per als més rics. No és  fins el 1964 que l'ISR per als rics baixa a 77% i arriba fins a 70% en els 70s. Quan va arribar Ronald Reagan al poder el 1980,  l'ISR per als rics baixa al 50%, i al 1988 es redueix al 28%.
Atenció: Les tres vegades que van baixar els impostos als rics (els anys 20s i els anys  80s), van ser seguides per fortes recessions o depressions.
Durant les administracions de Bill Clinton en els 90s, l'ISR dels súper-rics puja a 39.6%, però amb George W. Bush al poder, baixa al 35% el 2003.
I la classe mitjana? D'acord amb el New York Times a la classe mitjana dels EUA li han pujat els impostos en termes reals des dels 60s fins avui. (NOTA: l'ISR per als pobres dels EUA va baixar des dels 60s, però va pujar 5 vegades comparat amb el que pagaven en 1917).
Tot això ve al cas ja que el memoràndum de Citigroup esmenta que, perquè la Plutonomía (el control de l'economia pels súper-rics) pugui existir, els més rics han de tenir més ingressos i els més pobres menys. Clarament això és el que va passar,  es van  reduir els impostos als súper-rics i es van augmentar  a la classe mitjana. El memoràndum assenyala que això ha causat una reducció en la qualitat de vida dels que no són rics (classe mitjana inclosa), causant el descontentament de la majoria de la gent. Perquè una Plutonomía pugui existir, diu Citigroup, es requereix un govern que faci polítiques que beneficiïn els súper-rics, encara que perjudiquin la classe mitjana i als pobres.

Part 4: La por dels rics al vot per la igualtat.

El memoràndum de Citigroup sobre la Plutonomía diu textualment:

"Al cor de la Plutonomia hi ha la desigualtat d'ingressos. Les societats que estan disposades a tolerar i a donar suport a la desigualtat d'ingressoss, estan disposades a tolerar i a donar suport a la Plutonomia."

Citigroup admet que la globalització beneficia els súper-rics, fent-los encara més rics (per tant generant una Plutonomía que controla la major part de la riquesa) tot i que perjudica la resta de la gent, classe mitjana inclosa, fent-la més pobra. No obstant això, la Plutonomía podria desaparèixer si el govern pugés els impostos als súper-rics i canviés les polítiques econòmiques per generar igualtat.

Això a Citigroup no li preocupava, deia que hi ha pocs països que facin això, i que George W. Bush no només no els apujaria els impostos, sinó que pretenia fer permanents les reduccions d'impostos als més rics, política que Obama va aturar.
El risc en realitat, diu el memoràndum, és que si la majoria de l'electorat, veient-se afectat per les polítiques "pluto-amigables",  per exemple, perdre la feina o veure els seus ingressos reduïts per culpa de l'externalització, decidís votar per un govern d’esquerres que posés fre als abusos dels súper-rics.  El memoràndum diu textualment:

"Els treballadors de les classes baixes en les societats amb mercats desenvolupats poden no tenir molt poder econòmic, però tenen el mateix poder de vot que els rics."

I afegeix:

"Potser una raó per la qual les societats permeten la Plutonomía, és perquè prou votants creuen que tenen una oportunitat de convertir-se en pluto-participants... Però si els votants senten que no poden participar, estaran més disposats a dividir el pastís de la riquesa, en lloc d'aspirar a ser veritablement rics."

És a dir, els super-rics manen perquè hi ha prou votants que creuen que poden arribar a ser rics, quan en realitat cada cop es deteriora més la seva qualitat de vida. I temen que, en ser els no-rics majoria, acabin amb la desigualtat econòmica per mitjà del vot.
El memoràndum  subratlla que la gent ja s'està afartant de la Plutonomía, i que la millor prova està en que els resultats electorals cada vegada són més ajustats. Tanmateix afirma que mentre la gent cregui que es pot fer rica, encara que econòmicament la seva situació es deteriori, els rics estan fora de perill. La seva por és al vot per la igualtat.
(Continuarà..)

Gràcies Esteve!

El meu bon i estimat amic Esteve Sala ha tingut la gentilesa d'escriure un poema amb motiu de la meva jubilació.

Gràcies Esteve!!!!

SALVI

Amb el cor bipartit de joia i sàlvia enveja

—la de qui veu atènyer, a un altre, la pensió

amb la valoració del mèrit que l'avala;

la de qui no ha d'haver la sort que d'ell cobeja—,

ens hem reunit aquí, en una insigne sala,

per desitjar, a en Salvi, un descans llarg i digne.

Salvi, rei de l'estalvi de la peça informàtica,

del xip i el mòdem, Vettel deis circuits electrònics,

príncep del reciclatge, camell de les permutes,

mag de megues i discs, músic deis PC,s clònics...

Després de quatre dècades de passar-les ben putes,

t'ha arribat el moment de la indolència apàtica.

T'ha arribat de debò el dia del comiat

dels alumnes i els llibres, les aules i els companys.

Com el teu nom evoca, t'has salvat de l'embat,

de l'esquitx a la quilla que ens ha de mullar els anys;

t'has aferrat, conquilla, al roquer, a l'aixopluc,

sense haver hagut d'entrar al twitter ni al facebook.

A partir d'ara, el temps instruirà les absències;

els records col·lectius, les més belles cadències; 


les mancances i oblits, els enyors i recances.

Tu, que t'emportes l'aigua a la immortal Girona,

ens deixes, sedejants, en barral sense nanses,

la vàcua plenitud que ens sembli a tots més bona.

Tots els que et coneixem, confiem que t'enyoris

i tornis sempre a Roses. Que hi ha d'haver prou coses

que et lliguin més al poble que no pas a Girona.

I així quan de nostàlgia fictíciament t’hi moris, 


veuràs que un Calciner també hi desentona.

Sortosament podràs fer allò que ara et proposis:

històriques recerques, estades a Poblet,

aficions culinàries, viatges a Internet...

I fins i tot, si vols, podràs menar algun hort.

Nosaltres, mentrestant, et gruarem la sort,

alhora que enyorem el teu parlar tan fort,

la teva ideologia, tossuda i peremptòria,

el teu ajut magnànim, compromès i eficient,

desprès i diligent, sense excusa o moratòria,

a prova de tempestes, llampecs, aiguats i vent.

En Salvi Jacomet! Pocs homes hi ha com tu

que no petjant ningú, ens deixin tanta empremta.

Salvi, en Calciner! Homes amb tanta empenta

ja no en queden enlloc. ¿Que et vagi tot molt bé;

que siguis molt feliç a la teva Girona,

al pis de jubilat! ¡Que hi siguis venturós

amb la dona, les filles i els néts: la teva trona!

Posa l’ànim en repòs, que la feina ja s'ha fos!

Figueres, novembre 2011

 ... si un punt és un instant...

... una línia és la vida d'un punt...

SALTAMARTÍ

Detenció i tortura de Tomasa Cuevas.

Tomasa Cuevas i Miguel Núñez.

Relat que fa Tomasa Cuevas de la seva dentenció  i de les tortures que va partir l'abril de 1945  a Barcelona. (Extret del llibre "La Carta" d'Antoni Batista.)

Me detienen el 4 de abril del 45, y dos días después a Miguel. Nos habíamos conocido un año antes, cuando yo llegué desterrada a Cataluña. Curiosamente, nos conocimos haciendo paquetes para la Navidad de los presos. A Miguel le llamábamos el «político-militar», porque tenía un pie en cada lado, en el aparato político y en la guerrilla, y yo hacía de enlace entre uno y otra.
Muy de cerca me tocó lo peor de la represión, las ejecuciones de compañeros: Puig Pidemunt, Mestres, Carrero y Valverde, que era mi contacto. Fue cuando les detuvieron, precisamente, que «fabricamos» a Estrella, porque a Miguel el partido le ordenó que no le diera el sol, y estuvimos dos meses encerrados en una casa, sin salir para nada. Podríamos decir que, en este sentido, nos casó Creix.
Cuando me detuvieron a mí, fue terrible.Ya me estaban esperando, porque venía de una condena cumplida en Segovia, tenía antecedentes.Yo tenía mucho miedo, porque los camaradas me habían hablado de las torturas de la Vía Layetana, pero bueno, tenía claro cuál era mi deber y el miedo no me frenó: llegué a transportar bombas en mi bolso.
Al final, nos siguieron y nos detuvieron a unos cuantos, a Juanito Cuadrado lo hirieron gravemente, porque hubo tiroteo. A mí me cogieron a punta de pistola y me llevaron ante los hermanos Creix, Polo y Quintela. Empezó a pegarme Polo, que era tan bajito como yo. Luego me apretaba la cabeza entre sus manos, una presión terrible por las orejas que producía muchísimo dolor. Terminé sangrando por la nariz y por la boca, y me rompieron un diente de un puñetazo, que logre escupir. Fueron varios días de tortura y al final ya no sabía en qué día estábamos.
Creix tenía el caso estudiado, me contaba las cosas que había hecho a veces con bastante detalle, y trataba de entablar conversación conmigo, de convencerme para que dejara el partido pero antes contándoles todo lo que querían saber, claro. Me decía que me habían seguido varios días y me preguntaba por las citas que tenía, con quién me veía, para qué. Me habían visto en una cita en la Rambla Catalunya, con Josep Fabregat, y me preguntaron mucho por él, pero yo me mantenía en mis trece, yo no sabía nada de nada porque se habían confundido de persona. Pero llamaron a los ocho policías que me habían seguido, en días sucesivos, y me hicieron un careo con ellos. Me identificaban sin ninguna duda, que no había error y que la persona a la que siguieron era yo.
Todo esto duró varios días, y mientras preguntaban iban pegándome. Recuerdo muy bien la noche más terrible, porque me dejaron secuelas que todavía arrastro. Polo me lanzó contra la pared y me pegaba y me pegaba, hasta que la cabeza dio muy fuerte contra el muro y me caí, casi desmayada. Entonces vino Creix, me levantó por los brazos, me levantó y luego me sentó en una silla. Para evitar que perdiera el conocimiento, me clavó un pisotón muy fuerte sobre las uñas de los dedos; el dolor fue tan intenso que me despertó, y Polo siguió pegando y preguntando, pero no me sacaron nada.
Aquellos días me costaron dos años de hospital para rehacerme de las torturas, pero me quedó una lesión crónica en la nuca y la columna vertebral desviada.

Antonio Juan Creix.

LA LUMIÈRE DES JOURS CLAIRS (Ramon Muns)

Cançó enregistrada els dies 13 i 15 de març de 1972, als Trident Studios de Londres

La lumière des jours clairs s’en va

Ne revient plus jamais

La douceur du soleil de Mai est loin

J’ai pris un jour le long chemin

Qui m’éloignait de toi

Depuis ton image est en moi sans cesse

Tu sais je sens la nostalgie

De ces vieux jours  de notre enfance

Le rire de tes yeux innocents n’est plus

La lumière des jours clairs s’en va

Ne revient plus jamais

La douceur du soleil de Mai est loin

Un jour on se retrouvera

Alors nous comprendrons

Malgré l’espace malgré le temps passé

Que ces moments étaient vivants

Dans un coin de nos souvenirs

Ils resteront comme un amour d’enfants

La lumière des jours clairs s’en va

Ne revient plus jamais

La douceur du soleil de Mai est loin

Plutonomia (I)

VICTOR HERNÁNDEZ.

Part 1: El sistema que posa en perill la classe mitjana

Michael Moore esmenta breument en el seu documental Capitalism: A Love Story el tema de la Plutonomía. Considero que el tema mereix ser comentat amb més a detall.

El 16 d'octubre  de 2005 Citigroup, el banc més gran del món i propietari de Banamex, envià als seus clients més rics un memoràndum anomenat "Estratègia d'inversió-Plutonomia: Comprant luxe, explicant desequilibris globals."

El memoràdum cercava convèncer els accionistes més rics de comprar accions de les empreses de súper-luxe a les quals només tenen accés els més rics, ja que, diu, els rics es tornaran més rics i la resta de la gent més pobra.

Citigroup afirma que els Estats Units és una "Plutonomía", un sistema en el qual els que controlen el país són l'1% més ric la població (que al seu torn viu de la riquesa del 0,1% d'ultra-rics dels Estats Units). Fins i tot el govern està subordinat als rics sota aquest sistema.

Segons Citigroup només hi ha dos tipus de persones: els rics i els pobres. No hi ha una classe mitjana ni ha d'importar als rics que n'hi hagi o fins i tot que desaparegui.

Els principals consumidors de la riquesa en una plutonomía, a més, no són la classe mitjana ni els pobres, sinó els rics, que tenen més riquesa en conjunt, que el 95% de la resta de la població.

Segons l'informe de Citigroup,  dos són els mecanismes que permeten que els rics es facin cada vegada més rics i la resta de ciutadans més pobres,

1. La reducció d'impostos als rics i augments d'impostos per als altres ciutadans..

2. El pagament de salaris excessius als més alts executius de les grans empreses (els que Citigroup anomena"aristocràcia gerencial") i reducció de salaris a la resta dels treballadors.

Segons Citigroup, aquesta situació continuarà produint desigualtat d'ingressos entre "rics" i "els altres", mentre els governs dels països continuïn afavorint els més rics. Citigroup mai usa els termes "rics", "pobres", "ingressos excessius", o "desigualtat" com una crítica, sinó que els presumeix com un benefici del capitalisme als rics a costelles dels altres. En aquest sistema, per tant, és on la classe mitjana corre el perill de desaparèixer. No ho diu l'esquerra. Ho diu Citigroup.

Part 2: El sistema de la irresponsabilitat dels rics

Citigroup va enviar als seus clients més rics el memoràndum sobre la Plutonomía l'octubre de 2005 per convèncer-los de comprar accions d'empreses de luxe. Un dels al·legats de Citigroup era que en ser Estats Units una Plutonomía (un sistema controlat per l'1% més ric on la resta de la gent és "pobra" encara que sigui classe mitjana), els seus rics gastaven excessivament en luxes i estalviaven molt poc. Citigroup va recomanar als seus clients més rics que invertissin no en empreses que puguin beneficiar la majoria de la població amb llocs de treball, o almenys a la classe mitjana. No, els va dir que compressin accions de marques de súper-luxe com Porsche, Bulgari, Polo Ralph Lauren, Four Seasons, Sothebys, i Tiffany. No és broma. És a la pàgina 27 del memoràndum.

Els deia a més a més, que no es preocupessin pel dèficit d'estalvi del país, que és normal que això passi en una Plutonomía ja que quan els rics incrementen el seus ingressos gasten més en luxes i estalvien menys, però com que controlen la major part de la riquesa del país, la seva falta d'estalvi afecta tota l'economia. És a dir, Citigroup, sense utilitzar la paraula, ve a dir que en una Plutonomía els rics són uns irresponsables però no importa, perquè això és el normal en aquest sistema.

El memorial assenyala que aquesta irresponsabilitat no ha existit sempre, ja que en els anys 50, els molt rics als EUA tenien molt bons ingressos en la borsa de valors. Però com no tenien la major part de la riquesa i pagaven alts nivells d'impostos, eren més mesurats en les seves despeses i més inclinats a estalviar. La irresponsabilitat, assenyala el memoràndum, va començar a principis dels anys 80, quan els súper-rics van controlar al govern de Ronald Reagan perquè els reduís els impostos i eliminés regulacions per a les grans empreses.

En controlar els rics el govern, amb polítiques fetes per beneficiar-los  a costa de perjudicar la resta de la gent, simplement van perdre la mesura i van donar per fet que el sistema havia de donar més diners als rics, encara que els malgastessin i encara que la classe mitjana i baixa acabessin més pobres encara.

És a dir, en una Plutonomia l'únic benestar que compta és el dels rics. I els seus governs funcionen només per assegurar-se que els més rics segueixin sent els beneficiats encara que es destrueixi a la classe mitjana.

(Continuarà..)

Epictet d'Hieràpolis (55–135 dC)

El jove Epictet traginava uns quants paquets esquivant els transeünts que es creuaven amb ell sense parar per la Via Magna de Roma, el principal carrer comercial de la ciutat. Davant seu, el seu amo Epafrodit accelerava el pas, indiferent a les dificultats que el seu esclau tenia per seguir-lo carregat com anava.

Epafrodit apreciava Epictet, el seu jove servent, sobretot per la seva increïble intel·ligència. Tan bon punt es va creuar amb ell sent només un nen a la seva ciutat natal, Hierápolis, a Turquia, es va adonar que era un superdotat i va voler tenir-lo entre els seus esclaus. Aquest marrec de ben just 4 anys llegia i escrivia en grec i llatí i ningú n'hi havia ensenyat! N'havia après només a còpia de llegir rètols a les botigues i als temples.

Anys més tard, tots dos es van traslladar al centre del món, a Roma, la capital de l'Imperi, on Epafrodit va començar a progressar com a comerciant d'articles de luxe.

Aquell matí, amo i servent es dirigien a la vil·la d'Amália Rulfa, una vídua milionària que vivia a prop del Fòrum. Li portaven unes mostres de bons perfums de Pèrsia i teles d'Orient. Amb tant de paquet, Epictet ben just podia veure per on anava i, en aquell moment, se li van creuar dos nens corrents. Un es va abalançar sobre ell, li va fer perdre l'equilibri i va caure a terra. Com en càmera lenta, Epictet va veure com l'ampolleta del perfum més car saltava pels aires i traçava una curta paràbola per aterrar damunt de les llambordes: "crash!", vidres trencats i esquitxos de perfum a les seves robes.

El temps es va aturar un moment. De sobte, un soroll sec i una coentor terrible a la seva cuixa esquerra el van fer tornar a la realitat. El seu amo, Epafrodit, l'estava pegant amb el seu dur bastó de roure!

—Té, sapastre, així aprendràs a anar més amb compte! —cridava enrabiat mentre el pegava una vegada i una altra a la mateixa cama.

Epafrodit apreciava sincerament el seu servent —de fet, li pagava una educació cara en una acadèmia de filosofia—, però tenia un llegendari caràcter irascible i impulsiu. De fet, el jove Epictet, com a mà dreta, li servia de fre en la major part de les discussions amb proveïdors i clients, però quan la seva ira es descarregava damunt seu, ja no tenia ningú que el protegís. De tota manera, a l'antiga Roma, no era notícia que un amo pegués sàdicament el seu esclau. Simplement, era de la seva propietat.

Tanmateix, aquell matí sí que es va formar una rotllana al voltant dels dos homes, però per una raó completament inusual. Els que contemplaven l'escena veien estupefactes com el jove servent no obria la boca per queixar-se ni expressar cap dolor. Simplement, mirava el seu amo amb aire d’indiferència, cosa que encara enfurismava més el seu senyor.

—No et fa mal, insolent? Doncs aquí tens doble ració! —va cridar el comerciant, i li pegava tan fort que ja estava suant a dojo.

Epictet continuava sense immutar-se fins que finalment va obrir la boca per dir:

—Aneu amb compte, senyor, que si continueu així, trencareu el vostre bastó.

España en marcha. (Adaptació)

Adapatació del poema España en marcha de Gabriel Celaya a la meva trajectòria vital.

España (Cataluña) en marcha.

Nosotros somos quien somos.
¡Basta de Historia y de cuentos!
¡Allá los muertos! Que entierren como Dios manda a sus muertos.

Ni vivimos del pasado,
ni damos cuerda al recuerdo.
Somos, turbia y fresca, un agua que atropella sus comienzos.

Somos el ser que se crece.
Somos un río derecho.
Somos el golpe temible de un corazón no resuelto.

De cuanto fue nos nutrimos,
transformándonos crecemos
y así somos quienes somos golpe a golpe y muerto a muerto.

Somos bárbaros, sencillos.
Somos a muerte lo ibero
que aún nunca logró mostrarse puro, entero y verdadero.

¡A la calle! que ya es hora
de pasearnos a cuerpo
y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo.

No reniego de mi origen
pero digo que seremos
mucho más que lo sabido, los factores de un comienzo.

Españoles (catalanes) con futuro
y españoles (catalanes) que, por serlo,
aunque encarnan lo pasado no pueden darlo por bueno.

Recuerdo nuestros errores
con mala saña y buen viento.
Ira y luz, padre de España (Cataluña), vuelvo a arrancarte del sueño.

Vuelvo a decirte quién eres.
Vuelvo a pensarte, suspenso.
Vuelvo a luchar como importa y a empezar por lo que empiezo.

No quiero justificarte
como haría un leguleyo,
Quisiera ser un poeta y escribir tu primer verso.

¡A la calle! que ya es hora
de pasearnos a cuerpo
y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo.

QUI TÉ UN AMIC, TÉ UN TRESOR.

El meu estimat amic Sergi Josep Garcia, m'ha fet arribar els versos que adjunto.
Tenir-lo d'amic m'honora i em comforta.
Gràcies Sergi!!

De dreta a esquerra: en Robert, en Paco, en Sergi, i jo, deu anys enrera.


Vaig conèixer el Gran Salvi
a la Normal de Girona,
era l'any seixanta-vuit
i ja em va semblar un bon home.
Acabàrem Magisteri
i anàrem a Barcelona,
el Salvi el Robert i el Sergi
aterrem a La Bordeta.
Cada matí, puntualment,
ens portava l'aliment,
un tetrabrik de llet fresca
melindros i algun invent.
Trobarem feina a una escola,
que portava el nom de Proa,
dos marxaren abans d'hora,
el tercer encara hi navega.
Òstia, la Universitat,
el temple de la cultura,
la madame Maria del Tura
i una gran diversitat.
L'assassí defenestrat,
el monstre que mor matant,
darrers afusellaments
i el malson ja s'ha acabat.
I el parèntesi inhumà,
dècades sense saber
res de cap dels tres per mandra?
no per manca d'interès.
Fins que algú té aquella idea
de fer una crida massiva
i ens retrobem a l'escola
després de tota una vida.
Bentrobats amics d'abans,
content de veure-us tan sans,
no passaran més tants anys,
paraula d'un home gran.

LA ROBA ROJA

Le Chiffon Rouge (1977)
Lletra: Maurice Vidalin.
Música: Michel Fugain

Penja en el teu cor
un bocí de roba roja,
una flor color de sang.

Si vols, de debò,
que aquí canviïn les coses
alça’t, que l’hora ha arribat.

Anem cap a la llum, per la drecera,
seguint les petjades del qui han anat davant.
Que desperti la terra sencera,
el nou dia ens espera cantant.

Amics i camarades,
companyes i companys,
tu, que mai no comptaves,
tu, que et feien callar,
alça, per fí, damunt del teu cap
la roba roja de la llibertat.

Despertem del malson
i caminem cap a un món
més alegre i més just per a tothom.

Penja en el teu cor
un bocí de roba roja,
una flor color de sang.

Si vols, de debò,
que aquí canviïn les coses
alça’t, que l’hora ha arribat.

Nostre és el futur i l’esperança.
Prou de lamentar-nos i prou de plorar.
Prou de passar por. El dia s’alça
amb una rosa vermella a la mà.

Amics i camarades,
companyes i companys,
tu, que mai no comptaves,
tu, que et feien callar,
alça, per fí, damunt del teu cap
la roba roja de la llibertat.

Despertem del malson
i caminem cap a un món
més alegre i més just per a tothom.

LA DESFETA DEL PSC.

 

Després de llegir aquest text de l'Ernest Lluch amb atenció, em pregunto:
Si els dirigents i governants del PSC haguessin aplicat en la seva tasca de govern, els principis i valors que ens va explicar l'Ernest Lluch en aquest manuscrit, ¿el PSC hauria sofert una desfeta electoral com la que ha sofert?
Per mi la resposta és clara: NO.

CORRANDES DE LA MEVA JUBILACIÓ

Lletra: Puri Vinyes 
Canta: Jaume Arnella  

 

Benvinguts a aquesta festa

les senyores i els senyors.

Benvinguts a l’habitatge

dels dalinians voladors.

La festa que aquí ens aplega

ens ofereix un gran banquet

per celebrar la diada

del gran Salvi Jacomet.

Es un goig que puguem fer-ho,

és un goig poder-li dir

tot picant alguna tapa

i remullant-ho amb bon vi.

Si ens licites Salvi,

serem critics si ens permets,

fer una anàlisi profunda

sense módems ni internet.

Anem primer al mestre,

un mestre de cap a peus

que per tranquilitzar-se

se’n va prop de Santes Creus.

Procedim amb valentía

i anem als ordinadors

que els alumnes i algú altre

tot ho deixen ben galdós.

En Salvi enfadat

mira rates i fairfoxs

torres, cables  i l’explorer

tot està ben ple de mocs!

No volem allargar massa

que després ens renyaran.

Només cal felicitar-te

i gaudir de festa gran!

Un visca pel calciner

i pel mestre que ha estat

i un visca pel gran amic

que segur que n'ha quedat!!!

RONDA DE MORT A SINERA de Salvador Espriu. (1967)

Espectacle de Ricard Salvat sobre textos de Salvador Espriu, estrenat al Teatre Romea per l'EADAG el 1965, i publicat el 1966.
L'obra està estructurada en breus quadres escènics independents: sis són adaptacions teatrals de contes del recull Ariadna al laberint grotesc, una versió reduïda i versificada de Primera història d'Esther, i diverses interpolacions poètiques (procedents sobretot de Les cançons d'Ariadna), algunes simplement recitades, altres acompanyades d'una actuació mímica.
No sols l'univers de Sinera (Arenys de Mar) queda ben representat amb personatges com la borratxa apedregada pels vailets del poble, el jove obrer víctima d'un accident laboral o una família de grans navegants en decadència; sinó també Lavínia (Barcelona), amb l'èxit social dels xarlatans doctrinaris i aduladors, i algun indret de l'estranger, com l'Alemanya nazi, amb la fredor d'una científica carregada de prejudicis i dogmatismes.
Paper destacat com a presentadors o narradors dels episodis i com a recitadors dels poemes tenen l'Altíssim, l'Autor i Salom, tots tres alter ego de l'autor, però els principals mestres de cerimònies són Ariadna i Teseu, de manera que també aquesta obra vol ser un mostrari del laberint grotesc que és el món i la vida per a Espriu.
L'obra s'obre i es clou amb dues escenes corals: la inicial, un laberint desordenat, i la final, una dansa o ronda, totes dues governades per la Mort, una dona de poble que, acompanyada pel drapaire Quel·la, fa, amb la seva presència permanent, de personatge aglutinador de tots els episodis i nivells d'acció. En la línia dels grans mestres de la direcció del segle XX, Salvat i Espriu van concebre una obra total en la qual es preveu l'ús de ciclorames, de projeccions cinematogràfiques i d'una complexa luminotècnia. Nombroses i llargues acotacions demanen una caracterització i una interpretació que alternen o combinen realisme amb expressionisme, naturalitat amb automatisme, hieratisme amb histrionisme.

Introducció

Primer nexe de Teseu i Ariadna.

L´ós Nicolau

Glòria i caiguda d'Esperança Trinquis.

Petites cobles d'entenebrats.
 

Segon nexe de Teseu i Ariadna.

Quasi-conte alemany.

Perquè miris després aquests saltimbanquis.

L'auca d'Ester sense h. (I)

L'auca d'Ester sense h. (II)

Tercer nexe de Teseu i Ariadna.

Entremés: Conversió i mort de Quim Federal. (I)

Entremés: Conversió i mort de Quim Federal. (II)

Quart nexe de Teseu i Ariadna.

Quan la llum pujada des del fons del mar.

Tòpic

Cinquè nexe de Teseu i Ariadna.

Baralla de dos cecs captàires.

Aassaig de càntic en el temple.

Salom. Introducció a Crisant.

Teoria de Crisant.

Tereseta-que-baixava-les-escales.

Últim nexe de Teseu i Ariadna.  

Entrevista a Josep Pla al programa de TVE "A fondo" (1976)

El nuevo imperialismo. David Harvey