¿És possible escriure després d'Auschwitz?).

José Pablo Feinmann

Adorno és el filòsof que planteja (l'únic que ho fa de manera tant extrema després de la Segona Guerra Mundial) que Auschwitz implica una fallida, un trencament en la tradició de la cultura occidental. La filosofia Sempre havia parlat de les condicions de la barbàrie, de la barbàrie com una cosa que, en l'extrem de l'horror, podia passar. Per a Adorno això canvia amb Auschwitz. La barbàrie ja  ha passat. Filosofar, després d'Auschwitz, es desenvolupa a partir d'aquesta certesa: la barbàrie no només és possible, sinó que ja ha passat. I l'imperatiu categòric que cal extreure d'aquesta constatació empírica és que Auschwitz no torni a passar. Aquest imperatiu es podria formular així: “actua de tal manera que cap dels teus actes pugui contribuir a crear les condicions de possibilitat d'un altre Auschwitz.” ...
La crítica a la raó instrumental (a la raó que sorgeix per sotmetre la natura) que Adorno i Horkheimer havien dut a terme en Dialèctica de l'il·luminisme troba el seu exemple en Auschwitz. La seva culminació. És aquesta raó instrumental la que es lliura a allò que és destructiu. Pretén construir la civilització i acaba construint la barbàrie, ja que va néixer per sotmetre. No obstant això, aquesta ha estat la cultura. Aquesta cultura i la crítica d'aquesta cultura van ser l'univers d'idees que no va aconseguir impedir que la barbàrie ocorregués. 
Per què la basarda del “dictum” adornià? Per què no es pot escriure després d'Auschwitz? Perquè a Auschwitz la cultura va demostrar que de les seves entranyes sorgeix la barbàrie. O, almenys que és incapaç de frenar-la.

De què va servir llavors aquesta cultura? I de què servirà que critiquem Auschwitz altra vegada des de la cultura?

Adorno ens porta a un carreró sense sortida. Si critiquem Auschwitz des de la cultura, ho fem des d'un univers conceptual que no va impedir que Auschwitz sorgís. Perquè això és el que és alarmant: Auschwitz va sorgir enmig d'una societat altament culturitzada. Va sorgir en un poble de grans filòsofs, músics i poetes. I si critiquem Auschwitz al marge de la cultura, allunyats de la cultura, ho estarem fent des de la barbàrie, de la qual Auschwitz és el major exponent. D'aquí que Adorno escrigui: "Tota la cultura després d'Auschwitz, juntament amb la imperiosa crítica a ell, són escombraries (...) Qui advoca per la conservació de l'esparracada i culpable cultura es converteix en còmplice, mentre que qui la rebutja promou directament la barbàrie que va demostrar ser la cultura”

L’atzucac  adornià obre les possibilitats del seu cèlebre “dictum”. Si després d'Auschwitz no és possible escriure, és perquè va ser la cultura la que va produir, o no va impossibilitar Auschwitz, que va sorgir de les seves entranyes.

Com, llavors, criticar des de la cultura?  Però si apartem la cultura, queda la barbàrie. Com criticar Auschwitz des de la barbàrie si Auschwitz és la barbàrie? D'aquesta manera, la raó demostra la impossibilitat de la raó. Perquè Auschwitz és un fet racional. És un triomf de la raó instrumental. (Aquí hauríem de pensar en Hannah Arendt conceptualitzant Eichmann com un buròcrata del Mal, com un gestor eficient del Mal, com la racionalitat banalitzada del Mal)