Balada del concurs de Blois. François Villon.

Versió catalana: Jordi Teixidor. Musica i veu: Jaume Arnella

Moro de set tenint l'aigua a tocar

càlid com foc espetego de dents

a casa meva sóc home forà

prop de braser sento calfreds ardents

nu com un cuc vestit de magistrat

ric tot plorant tenint molt no tinc gens

ho espero tot i visc desesperat

i quan m'afarto em sento dejú

tal com sóc fort sense força forçat

sóc refusat i acollit per ningú.

Estic segur només del que és incert

i veig obscur allò que és evident

dubtes no tinc sinó d'allò que és cert

coneixement en mi és accident

ho guanyo tot i em mantinc perdedor

dic al matí: "Bona nit Déu nos do"

jec panxa enlaire i caure em fa por

riquesa tinc pobresa se m'enduu

heretar espero quan hereu no só

sóc refusat i acollit per ningú.

No em cal pas res i m'entesto a tenir

tots aquells béns que cap falta no em fan

qui millor em parla m'ofèn perquè sí

i el més sincer més em va engalipant

tinc per company qui em fa entendre i capir

que un cigne blanc la color del corb té

de que em fa mal crec que em fa només bé

el cert i el fals per a mi són tot u

ho tinc tot dins i expressar-ho no sé

sóc refusat i acollit per ningú.

Príncep clement, potser us plagui saber

que ho sentot tot sens sentir ni saber:

parcial sóc i totalment comú.

Què més sé doncs? Retenir el meu haver

ser refusat i acollit per ningú.