Versió catalana: Jordi Teixidor. Musica i veu: Jaume Arnella
XXXIV
Deixem l'església allà on és
i anem a un tema més plaent
perquè, aquest, si som
sincers
es fa avorrit i desplaent;
la pobretat, trista i
insolent,
a ser rebel és molt propensa
i sempre té algun mot coent
que, si no el diu, segur que
el pensa.
XXXV,
Des de menut, per més que
faci,
sóc vilà i pobre com mon
pare
i l'avi seu, que es deia
Oraci,
i segons com molt pitjor
encara.
La pobretat a tots ens
marca;
sobre la tomba dels passats,
que Déu me'ls hagi
perdonats,
no hi ha corones ni cap marca.
XXXVI,
Si em queixo de no tenir
més,
sovint el cor em parla i
diu:
«No et planyis gens, bergant
impiu,
si no has tingut mai tants
diners
com els ministres o els
banquers;
Val molt més ser estripat i
viu
que haver estat un gran
senyor
i ara podrir-te al panteó.»
XXXIX,
Prou sé que tant pobres com
rics,
savis i rucs, laics,
capellans,
vils, nobles, justos i
inics,
lletjos i bells, petits i
grans,
els potentats/militars, les
dames d'upa,
gent de vulgar condició,
els ben vestits i els sense
jupa,
morirem sense excepció.
XL.
Que sigui Paris o bé Helena,
aquell qui mor amb dolor mor
i perd el buf i ja no alena,
la fel se li rebenta al cor
i tot seguit vinga a suar.
I qui el sosté ni molt ni
poc?
Ni fill ni mare ni germà
no es posa pas ningú al seu
lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada