"Los Diez Mandamientos"

El meu oncle Pepito Calciner recita "Los Diez Mandamientos", a la pel·lícula "Cabezas Cortadas" (1970) de Glauber Rocha.

 

“Dad al César lo que es del César 
y a Dios lo que es de Dios.”

Los diez mandamientos santos
voy yo a cantar a tu paloma
porqué me das tu el sí
y me tengas en memoria..

El primer mandamiento,
la primera cosa es amar
te tengo en el pensamiento
y no te puedo olvidar, sí.

El segundo no jurar, yo juré,
más de dos mil juramentos
de no olvidarte jamás
ni sacarte de mi pecho.

El tercero es ir a misa,
nunca estoy con atención,
siempre estoy pensando en ti
prenda de mi corazón, pon..

El cuarto es no faltar, yo falté…
y a mis padres el respeto
sólo para hablar contigo
tres palabras y en secreto.

El quinto no matarás,
yo no he muerto nunca a nadie,
sólo me han muerto a mi señora
y a usted la quieren matar, eh..

Niña ….. con, y en el balcón,
porqué no te metes dentro
que haces pecar a los hombres
y en el sexto mandamiento.

El séptimo no hurtar,
yo no he hurtado nunca a nadie
solo hurtaría yo y una niña
si me la negara su padre

El octavo no levantar
falso testimonio a nadie
pero a mí me lo levanta
y una niña de esta calle

El noveno no judiciar,
nunca peco judiciando
sólo judicio yo
es el matrimonio santo

Y el décimo no desear
a ninguna mujer ajena
sólo yo deseo a una,
para casarme con ella.

------------

"Cabezas Cortadas" (1970)

Ficha técnica

Director: Glauber Rocha.

Reparto: Francisco Rabal, Pierre Clémenti, Víctor Israel, Emma Cohen, Luis Ciges, Manuel Esteban, Rosa Maria Penna, Marta May, Carme Sansa, Emer Cardona, Enric Majó, José Jacomet, José Lifante.

Director de fotografía: Jaime Deu Casas.

Guionistas: Augusto Martínez Torres, Ricardo Muñoz Suay, Josefa Pruna, Glauber Rocha.

Diseño de producción: Fabiá Puigserver.

Producción: Filmscontacto, Mapa Filmes, Profilmes.

Todo lo que era sólido (I). (Antonio Muñoz Molina)

"En marzo de 1974 fui detenido y encerrado durante unos días en los calabozos de la Dirección General de Seguridad por participar en una manifestación contra la condena a muerte del anarquista catalán Salvador Puig Antich. Durante semanas, según se acercaba el cumplimiento de la sentencia, se habían repetido las protestas, se había extendido por todas partes una ola de incredulidad y de rabia. En la prensa, a pesar del miedo, porque el gobierno podía cerrar de la noche a la mañana un periódico, se publicaban ya muchas cosas. Triunfo y Cambio 16 salían cada semana, Cuadernos para el Diálogo todos los meses. Los antifranquistas comprábamos a diario Informaciones. En cada uno de esos medios se publicaron protestas veladas o explícitas contra la ejecución. Hasta Camilo José Cela escribió un artículo contra la pena de muerte que recuerdo claro y valiente. En la Ciudad Universitaria de Madrid varios cientos de personas cortamos el tráfico de la avenida Complutense. Helicópteros y policías a caballo nos pusieron en fuga. Los más torpes o los más aturdidos no llegamos muy lejos. El calabozo en el que me encerraron estaba lleno de gente detenida durante la manifestación. Había un sordo clamor cívico contra la bestialidad de la dictadura, que hizo ejecutar el mismo día y a la misma hora a Puig Antich y a un pobre delincuente común, un polaco del que sólo recuerdo que se llamaba Heinz Chez.
El nombre ha saltado intacto en la memoria, después de casi cuarenta años sin recordarlo. Heinz Chez. Hace no mucho vi en televisión una película que se hizo en 2006 sobre Puig Antich, Salvador. Algo me llamó la atención: en esa película, las únicas protestas que aparecían pasaban en Cataluña. Las víctimas, los buenos, eran catalanes y hablaban en catalán. Los policías, los militares, los ejecutores, hablaban en español. No era una historia de fascismo y antifascismo, sino de españoles contra catalanes. O más exactamente: ser español y ser fascista era tan congénito como ser catalán y estar limpio de complicidad con la dictadura. Nadie que no fuera ostensiblemente catalán mostraba la menor humanidad. Los manifestantes que aquel día de marzo gritábamos y corríamos en Madrid perseguidos por los caballos y vigilados desde arriba por los helicópteros de la policía no habíamos existido. Tampoco las personas que fuera de Cataluña se habían jugado la libertad escribiendo artículos, firmando manifiestos. Los carceleros, los policías que interrogaban y torturaban a Puig Antich, tenían en la película un acento andaluz de caricatura.
Primero se hizo compatible ser de izquierdas y ser nacionalista. Después se hizo obligatorio. A continuación declararse no nacionalista se convirtió en la prueba de que uno era de derechas. Y en el gradual abaratamiento y envilecimiento de las palabras bastó sugerir educadamente alguna objeción al nacionalismo ya hegemónico para que a uno lo llamaran facha o fascista."

La deriva socialista.

 

Antoni Sitges-Serra

Primer el socialisme va ser utòpic, després es va fer científic, després democràtic i, finalment, gastronòmic. I aquí estem. M'explico.

El romanticisme va modelar l'imaginari col·lectiu del XIX al voltant del segle de les llums i els anhels igualitaris de la Revolució francesa. D'aquí van emergir les figures idealistes de Proudhon o Fourier, que van pensar un món sense desigualtats socials en el qual seria possible una convivència basada en l'ajuda mútua i en la comunitat de béns. No hi ha cap dubte sobre la força d'aquests precursors i dels seus ideals, i que aquests van arribar a arrelar en moltes comunitats i fins i tot es van concretar en projectes arquitectònics trencadors -com els falansteris- destinats a promoure nous estils d'organització social i de cooperació ciutadana. Sospito que el seu coneixement de la naturalesa humana no estava a l'altura de les seves bones intencions, i aquest primer programa socialista va ser batejat-probablement per la dreta- d'utòpic. Encara ressonen els potents efectes d'aquell ímpetu fraternal a l'avinguda Icària de Barcelona o el Walden d'Esplugues, i aires ideològics en el surrealisme i l'anarquisme. ¡La utopia ha mort! ¡Visca la utopia!

Llavors va arribar Marx i va escriure El Capital i el superior El 18 Brumari a l'ombra de Hegel en espesses sessions al Museu Britànic, i els seus seguidors van decidir que el seu llegat era ciència en estat pur. Resumint: no es podia anar cap a la igualtat social amb un lliri a la mà. Els posseïdors dels mitjans de producció defensarien els seus privilegis fins a la mort; era imprescindible organitzar-se políticament per entaular una lluita entre classes que, per descomptat, acabaria amb la victòria del proletariat. Aquesta podia endarrerir-se perquè el conflicte havia de ser llarg i sacrificat, però t'havies de posicionar. Ho va expressar molt bé Manuel Sacristán en una conferència a la intempèrie a la incipient Facultat de Medicina de l'Hospital de Sant Pau davant una audiència d'adolescents seixanta-vuitescos: és un tren que arribarà al seu destí; hi puges o no hi puges. Una mica maniqueu ell; però molt més, per cert, la majoria de comunistes que van créixer a l'empara de la nova ciència del que és social.

El final del materialisme dialèctic el van escriure Stalin i companyia, amb sang, i Popper, Soljenitsin i el papa Wojtyla amb sàvies paraules que han quedat per a la història. En una operació de rescat van arribar Gramsci, Berlinguer i l'eurocomunisme, una forma light de dogmatisme leninista que va guanyar acceptació social però va perdre el punch ètic dels que s'havien enfrontat a Hitler, Mussolini i Franco sacrificant les seves vides.

A mesura que declina el comunisme creix el socialisme democràtic a l'estil Palme i Brandt, personatges carismàtics que es converteixen en la nova esperança de l'esquerra europea que havia llegit alguna cosa més que el Manifest Comunista i havia viscut de prop les atrocitats dels que van rendir culte al determinisme històric en el qual van ser sacrificats milions d'innocents. Comença una època daurada per a les classes mitjanes i baixes europees: els desheretats arriben a cotes de consum i benestar que no havien conegut mai, els parlaments s'imposen com a eix legislatiu i de debat social i polític, la guerra freda reforça les conviccions democràtiques a l'Europa lliure, les dictadures del sud s'ensorren. La sanitat, la justícia i l'educació es posen a l'abast de tothom. González i Guerra triomfen des del tradicional subdesenvolupament andalús i abracen el model suec-alemany. I tot va bé fins que... arriba el socialisme gastronòmic. ¿Adormiment ideològic? ¿Tebior al Govern? ¿Deteriorament moral al dictat de l'ambició? ¿Idiòcia induïda pels gadgets tecnològics? El temps ho dirà. La socialdemocràcia s'estova fins a la merenga entre cotxes oficials, recepcions amb canapès i concubinat amb els banquers, i és avançada per la dreta per Thatcher i Reagan.

Barcelona s'alça amb els Jocs Olímpics i tots molt contents. Maragall s'abraça amb Samaranch i Clos va de parella amb no sé quin aristòcrata riquíssim que mou els fils mèdics de l'esport global. Vázquez Montalbán es mor a causa de tanta recepta i tant de còctel. Apareixen la bombolla immobiliària, la corrupció i l'espionatge polític i tot se'n va al carall amb la benedicció de Zapatero. Per acabar-ho d'arreglar -o com a remei per a l'ànima-, els filòsofs de moda redescobreixen el carpe diem fet a mida del seu desencant hedonista. ¡Si Camus aixequés el cap! Molts abracen la insurgència indignada.

I aquí estem, pensant en com refundar els ideals sobre els quals es regeneri una esquerra que torni l'esperança no només als desheretats, sinó també a aquells que encara creuen en el sacrifici i la tenacitat com a instruments de treball polític.

El bon ús dels diners. Sant Joan Crisòstom (354-407).

Imaginem dues ciutats: una de rics i una altra de pobres. En la ciutat dels rics no hi ha ni un sol pobre, i en  la dels pobres no hi ha ni un sol ric.

Doncs bé, anem a veure quina de les dues ciutats pot valer-se per ella mateixa.

En la ciutat dels rics no hi ha artesans, ni paletes, ni ferrers, ni sabaters, ni flequers, ni llauradors, ni obrers de cap mena. I, per altra banda, cap ric vol sotmetre’s a aquests ardus menesters. ¿Com podrà subsistir llavors aquesta ciutat?

Se’ns respondrà que els rics ho compraran tot als pobres. Però si necessiten dels pobres, és evident que no son capaços de valer-se per ells mateixos.

¿Qui construirà les seves cases? ¿Els rics les compraran ja construïdes? És impossible. Haurien de cridar als paletes. Però si procedim d’aquesta manera, faltem al principi establert al començament: que la ciutat dels rics no té pobres en el recinte de les seves muralles.

Per tant, caldrà introduir pobres en ella. Conclusió: una ciutat sense pobres no pot sobreviure, si no se’ls obren les portes, la ciutat està destinada a la mort.

Fixem-nos ara en la ciutat dels pobres i preguntem-nos si està en condicions de sobreviure, malgrat la manca de rics.

Però, abans, posem-nos d’acord en què consisteixen les riqueses. Són l’or, la plata, les pedres precioses, els vestits de seda...

Feta la llista de riqueses, les hem d’excloure de la ciutat dels pobres, si realment la volem concebre com a ciutat dels pobres.

Doncs bé, digueu-me si aquesta manca de riqueses paralitzarà la ciutat.

Per construir no cal ni or, ni plata, ni perles, sinó el treball de les mans, i no de qualsevol tipus de mans, sinó de mans plenes de durícies, de dits durs i de braços forts, i, finalment de bigues i pedres.

Si cal elaborar teixits, tampoc calen l’or i la plata,  també calen mans, mans femenines que s’ocupin del teler.

Si cal llaurar la terra, ¿què fan falta: rics o pobres? És clar que pobres.

Si, més tard, cal treballar el ferro o qualsevol metall, llavors més que mai s’imposa la necessitat de la gent del poble.

¿Per a què serveixen llavors els rics?

Només per destruir la ciutat dels pobres.

Un cop els rics ha entrat en la ciutat dels pobres, la seva cobdícia de riqueses contagia a aquests savis que són els pobres, savis, perquè, del seu natural, no cercarien mai les coses supèrflues. La cobdícia se’ls encomana i s’apodera d’ells, abandonant-se a l’oci i als plaers.

En  aquests moment sona per a la ciutat dels pobres l’hora de la mort.

Una crònica del 23-F.

"Del cop "d'efecte" del 23-F, hi va haver gent que en va tenir coneixement previ i gent que no. En cercles militars, evidentment, la filtració era més gran. Als serveis secrets del CESID, amb més raó. I en altres sectors socials amb deferència informativa per part dels àmbits del poder, o generalment ben informats, indubtablement, amb més o menys difusió i profunditat. I aquest mer fet fa plantejar-se si la Casa Reial (el rei), per algun d'aquests canals, en tenia coneixement o no, informació prèvia d'alguna mena, en quina dimensió; i una sèrie respectable de qüestions sobre la informació que es va esmunyir o que els estaments armats i civils tenien la responsabilitat de passar a la Casa Reial. De fet, la present anàlisi es proposa implementar les peces de la versió per la qual la Casa Reial coneixia el que es podia produir, tant si ho creia possible com si no. I per fer-ho, no hi ha res com acoblar les peces del trencaclosques, basant-se en els fets i en els testimonis."

Fragment del capítol "23-F el cop" del llibre "Un rei cop per cop", de Patrícia Sverlo. Podeu descarregar el capítol complert al següent enllaç:
http://dl.dropbox.com/u/49674079/23%20F.pdf

Enfocaments teòrics del feixisme. (II)

L'anomenada «teoria dels agents» assigna als feixismes una funció defensora dels interessos capitalistes i de les forces socials que exercien tradicionalment el poder; serien uns «agents» del sistema social i econòmic dominant i per això l'apel·latiu que rep. Aquest enfocament interpretatiu té una filiació predominantment marxista, tot i que el debat que ha propiciat des de fa més de mig segle s'ha enriquit amb aportacions de diferent signe.
En general, els defensors d'aquesta postura afirmen que els feixismes van suposar l'instrument de les burgesies dirigents per mantenir la seva situació de domini en un context en què no es podia sostenir per la via del sistema de la democràcia formal. En conseqüència, liberalisme parlamentari i feixisme serien dues formes d'exercir la supremacia de la burgesia capitalista en conjuntures històriques diferents.
Les controvèrsies suscitades a partir d'aquesta tesi són innombrables. En primer lloc, el debat planteja si els feixismes són instruments de sistemes capitalistes deficients (Winckler) o si la relació s'estableix en el context d'un capitalisme desenvolupat en crisi (Bettelheim, Guerin) que requereix l'exercici del poder polític sense traves per un partit excloent dels altres, la desarticulació del moviment obrer i la presa de mesures excepcionals per superar la crisi (rearmament, conquesta militar de territoris exteriors ...) D'altra banda, atès que els estudis que han seguit aquesta línia de treball es van fixar com a objectiu habitual el cas alemany, s'ha plantejat el vell i espinós tema de les relacions entre economia i política i la primacia d'una o altra instància. En línies generals, s'accepta que els grans poders econòmics, davant la incapacitat de les forces polítiques tradicionals per assegurar la seva hegemonia, van afavorir la presa del poder per un partit aliè a aquest sistema i integrat per elements que provenien, en bona part, de capes socials intermèdies. És a dir, que la burgesia deixaria d'exercir directament el poder polític per preservar el seu poder social. Estaríem així davant un esquema polític «bonapartista», anomenat d'aquesta manera per tenir similituds amb la situació analitzada per Marx després del cop d'Estat de Lluís Napoleó Bonaparte a França (1851), avantsala del Segon Imperi.
Sobre aquesta realitat, es constata certa autonomia de l'aparell polític, que, en determinats moments, va semblar fins i tot sotmetre als seus designis les grans corporacions industrials. Però aquesta aparença no respon a la realitat. Si prenem, per exemple, les directrius en matèria industrial del govern nazi, observem que els plans de rearmament dictats des del poder no contrariaven en absolut els interessos de les grans empreses i, d'altra banda, els industrials van tornar a tenir un paper directiu evident en la fase central de la guerra, quan el ministre Speer va intentar aplicar uns mètodes més racionals en la producció per fer front a una guerra que s'entreveia llarga.
En el cas alemany, i en línies generals, es van dur a terme els objectius que afavorien els processos d'acumulació de capital (rearmament, innovacions tècniques, obres públiques) i no els que podien entorpir o disminuir (colònies rurals, activitats corporatives). Per això, no sembla molt encertada la rotunditat amb què certes tendències historiogràfiques han afirmat que els objectius polítics i estratègics es van imposar a les consideracions de tipus econòmic. La tesi dels feixismes com agents del capital considera fonamentals les anàlisis de la dinàmica social i els conflictes de classe, absents en molts dels enfocaments que estem ressenyant. Finalment, assenyalem una controvèrsia recent derivada de la tesi dels agents: afirmar la relació entre capitalisme i feixisme posa en dubte, d'alguna manera, la legitimitat de l'ordre social i econòmic occidental, des del moment en què va encoratjar, va sostenir i es va beneficiar de sistemes indefensables sota una òptica democràtic

Els Feixismes. (Concepción Cervera Jover)

Enfocaments teòrics del feixisme. (I)

L'explicació psicològica sobre l'origen del feixisme tracta d'interpretar el comportament de les masses que les fa addictes als feixismes i les interaccions entre individu i col·lectivitat. Wilhelm Reich, el més caracteritzat representant d'aquest corrent, exposa com el feixisme respon en determinats contextos a l'angoixa de les masses, escindides en una actitud contradictòria i simultània de desig i por a la llibertat. Igualment actua com a solució falsa per les neurosis -que es manifesten en forma de disfuncions sexuals- de l'home oprimit per un mitjà objectivament insatisfactori o que és percebut subjectivament com a tal. El feixisme permetria a l'individu descarregar la seva angoixa sexual per mitjà d'impulsos secundaris (crueltat, sadisme ...), vivenciats a través de la pràctica institucional del feixisme o de les experiències personals d'aquest. La novel·la El conformista, d'Alberto Moravia, portada al cinema per Bertolucci, enfoca de manera encertada aquesta qüestió.
Max Horkheimer i Erich Fromm parteixen del paper mediador que la família, i sobretot el pare en un esquema patriarcal, exerceix en la socialització de l'individu, en relacionar-lo amb la societat des d'una situació de classe social determinada. En opinió d'aquests autors, les societats capitalistes, a l'altura del primer terç del segle XX, havien començat a interferir decisivament en  aquestes relacions i, en conseqüència, la identitat dels individus se'n ressentia, en major o menor mesura, fins a la pèrdua total d'ella en casos límit.
En aquestes circumstàncies, l'individu experimenta de manera imperiosa la pulsió per sentir-se membre d'una comunitat, amb la qual s'identifica i en la qual es tendeix a dissoldre, tot i a costa de renunciar a la seva llibertat. Des d'aquest moment, la seva conducta es guiarà per les ordres, normes i valors emanats de la col·lectivitat, percebuda com la millor de les possibles i excloent respecte a l'exterior.  
Des d'una perspectiva de classe, les capes mitjanes, en experimentar d'una manera més forta l'hostilitat de l'entorn en els anys de crisi que van seguir a la Primera Guerra Mundial, serien el terreny adobat perquè fructifiqués la identificació amb els feixismes.
Sense ser una explicació que contempli tots els aspectes dels sistemes feixistes, les aportacions de l'enfocament psicològic revesteixen un interès indubtable.

Els Feixismes. (Concepción Cervera Jover)

La cancel·lació dels nacionalismes? Joan Fuster

"... jo no comprenc com hauria d'esperar-se que un nacionalisme -gran o petit- deixi de ser nacionalisme, si els nacionalismes que el rodegen, i que per impuls espontani -per ser nacionalismes- li són hostils, no deixen de ser nacionalismes simultàniament. 

Mal pot esperar un francés que els alemanys es desprenguin de la histèria patriotarda, naturalment gal·lòfoba, si ell continua sent nacionalista, i per tant germanòfob. 

Mal pot queixar-se el revolucionari que els burgesos esgrimeixin contra la revolució els sentiments nacionalistes, si ell, en comptes de fer-se'ls seus, els coerciona o combat. 

Mal pot confiar el cosmopolita que els pobles postergats es posin a l'altura de la seva exigència, si ell mateix es dedica a fomentar-hi ressentiments o a endanyar-ne el complex d'inferioritat. 

En realitat, un nacionalisme només es crispa i arbora enfront d'un altre nacionalisme que l'amenaça. O millor: una nació només té necessitat -de vegades necessitat biològica, d'instint de conservació- d'exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d'una altra nació. Som molts els homes del món -i, ai!, a la mateixa Europa i tot- que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho..."

La cancel.lació dels nacionalismes? 1952. Joan Fuster

HACIENDO HISTORIA. (John H. Elliot)

Fragment del llibre "HACIENDO HISTORIA" de John H. Elliot.
(la traducció és meva)

" Com és ben sabut, una nació ha estat definida per Benedict Anderson com «una comunitat política imaginada»: «imaginada perquè tot els membres de la nació més petita no coneixeran mai a la majoria dels seus compatriotes, no els veuran ni sentiran tan sols parlar d’ells, però en la ment de cadascú viu la imatge de la seva comunió». Aquesta imatge crea, com ho va fer a Catalunya, un sentiment de mútua solidaritat davant veïns i pobles més llunyans que, ja siguin hostils o no, són percebuts com diferents. Al seu torn això genera un sentit de excepcionalisme del tipus que és inherent a la percepció que tota comunitat nacional té de si mateixa.

Com em vaig adonar mentre escrivia La España imperial, el sentit de excepcionalisme és capaç de crear un estat anímic col·lectiu que es pot descriure com la "síndrome de la nació escollida». Les nacions que sucumbeixen a aquesta síndrome es consideren a si mateixes encomanades per Déu amb una missió providencial que únicament elles poden complir. En veure’s a si mateixa com designada per Déu per defensar, conservar i estendre la causa de l'Església catòlica romana, l'Espanya del segle XVI constitueix un exemple cridaner d'una nació presa d'aquesta síndrome, però està lluny de ser un cas únic. La Gran Bretanya del segle XIX no albergava dubtes sobre la seva posició privilegiada als ulls de Déu, mentre que els Estats Units han format una imatge de si mateixos com a exemplificació del "destí manifest”.

Si bé la sensació de ser una nació escollida pot ser una font d'agressiva autoconfiança, com ho va ser per als castellans del segle XVI, l'ànim nacional es pot tornar agre amb facilitat si les coses comencen a anar malament i la missió trontolla o sembla estar fracassant. Aquest canvi d'ànim va ser un tema que va arribar a ocupar la meva atenció en examinar la carrera del comte-duc d'Olivares i la percepció de decadència en l'Espanya del segle XVII. Una comunitat nacional, abans segura de si mateixa, es tanca en un arravatament d'introspecció, mentre sent al mateix temps que el món sencer està contra ella.

En aquest examen de consciència la comunitat assumeix una mica de la síndrome de la «víctima innocent» que tenen tanta propensió a patir les nacions posseïdes per un fort sentit del seu propi caràcter excepcional, però incapaces, ja sigui per un motiu o un altre, d'arribar al estatus i les oportunitats a les que creuen tenir dret. Les comunitats nacionals que sucumbeixen a aquesta síndrome tendeixen a veure a si mateixes com a víctimes permanents de forces malignes que emanen d'un o diversos veïns més poderosos. El record de la presumpta derrota pels turcs a la batalla de Kosovo el 1389 ha marcat la consciència col·lectiva dels serbis fins avui. De manera semblant, els catalans del segle XIX i XX van ser animats a veure el seu passat com la història d'un intent perniciós per part dels seus veïns castellans, des de principis del segle XV en endavant, de soscavar les seves institucions i forma de vida per destruir finalment seva identitat distintiva com a poble.

Ni la síndrome del poble escollit ni la síndrome de la víctima innocent són propicies per escriure bona història. La primera s'inclina a un plantejament del passat concebut en termes essencialistes, segons el qual els èxits nacionals es veuen com derivats de les característiques especials (espirituals, biològiques o racials) inherents a un poble i dirigits a assolir els objectius que s'han fixat per a ells mateixos dins d'un marc de pensament providencial o messiànic. L'efecte del segon és imputar totes les desgràcies de la comunitat a altres i ignorar o desatendre deficiències més a prop de casa."

La Vaga de La Canadenca (febrer-març de 1919)

La Vaga de la Canadenca ha estat el moviment vaguístic pacífic més important de la primera part del segle XX. El detonant de la vaga es produí els darrers dies de gener a l'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro SA (avantpassada de la FECSA), quan l'empresa introduí canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous. Els treballadors van demanar l'assessorament i suport del Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, que s'estava reorganitzant després del Congrés de Sants. La direcció de l'Empresa respongué amb l'acomiadament de 8 dels treballadors afectats. El dia 5 de febrer la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. La nova resposta de la direcció de l'empresa fou l'acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació, substituint-los per personal d'altres seccions, amb el rerafons de no reconèixer com interlocutor el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT (amb el que havia mantingut un greu i llarg conflicte a les obres de la central hidràulica de Camarasa -novembre-desembre de 1918- i que havia portat a la CNT a declarar primer la vaga a Camarasa i després a les comarques de Lleida el 19-12-18). Llavors els treballadors del departament de Producció i Distribució es va solidaritzar amb els acomiadats i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a la Riegos. El dia 10 de febrer la direcció de "la Canadenca" va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia. El dia 21 el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per "la Canadenca" (Catalana de Gas, Ferrocarrils de Sarria i Societat General d'Aigües) i els treballadors abandonaren els llocs de treball. Barcelona quedà a les fosques, deixaren de publicar-se els diaris, van quedar paralitzats els tramvies així com moltes fàbriques de Barcelona i també de les rodalies. El 1er de març les companyies d'aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats. Llavors el Sindicat Únic d'Arts Gràfiques implantà la "censura roja", sobre les notícies periodístiques contràries als interessos dels vaguistes. El dia 9 el capità general de Catalunya, Milans del Bosch, publicava un Ban ordenant la militarització dels empleats de les empreses d'aigua gas i electricitat majors de 21 anys i menors de 31 (sota pena de 4 anys de presó als que no es presentessin als llocs de reclutament). La mesura no tingué efecte, ja que els vaguistes que es presentaven a la feina es negaven a treballar i eren empresonats al Castell de Montjuïc (fins a 3000 obrers foren empresonats). La CNT respongué amb la vaga general a Catalunya. El govern decretà l'estat de guerra, però al mateix temps enviava a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el Comitè de Vaga. Allò que començà com una vaga de protesta local, es convertí en una vaga general que reivindicava al govern:

a) L'obertura de tots els sindicats clausurats.
b) la llibertat dels treballadors empresonats
c) l'establiment de la jornada de treball de 8 hores.

Els dies 15 i 16 de març en presència de l'emissari del govern, José Morote, es van reunir els representants de "La Canadenca" i del Comitè de Vaga. El dia 17 s'arribà a un acord:

a) Es posaria en llibertat als treballadors empresonats.
b) Les empreses readmetrien els vaguistes sense represàlies.
c) Es pagaria la meitat dels dies que havia durat la vaga.
d) S'establiria la jornada de 8 hores
d) Després de l'acord definitiu s'aixecaria l'estat de guerra.

Per subscriure l'acord la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros "Les Arenas". A l'acte hi van assistir més de 20000 treballadors. Hi van intervenir Simó Piera, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí, que tancà el míting. L'assemblea aprovà l'acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats.
Quaranta quatre dies de vaga pacífica, amb les reivindicacions aconseguides, donava als sindicats un crèdit davant el proletariat i una autoritat davant la societat, que no s'havia aconseguit en cap moment precedent. L'organització de la CNT de Catalunya, amb l'estructura dels Sindicats Únics, havia establert les noves pautes per a la lluita obrera. El dia 3 d'abril un decret del govern estatal establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.
Tot i així hem d'assenyalar, encara que sigui marginalment, que la Patronal no es va quedar plegada de braços i unint-se al capità general Milans del Bosch, aconseguiren provocar una segona vaga general i reproduir la repressió sobre els dirigents obrers i la CNT (el general, esperonat per l'oligarquia empresarial, no va voler posar en llibertat a 34 presoners, sotmesos a la seva jurisdicció). La duresa de la repressió la retrata el fet que el secretari del sindicats d'Adobadors, Miquel Burgos, va morir a conseqüència dels trets de la guàrdia civil a la porta de casa seva i que entre l'abril i el juliol hi van haver 43.000 detinguts (15.000 encara estaven empresonats els primers dies d'agost) i 70.000 acomiadaments. La batalla arrossegà al govern de Romanones que no volia cedir als dictats dels militars. Però això seria una altra història.

Anotacions sobre el nacionalisme. (George Orwell) (II)

Seria una simplificació exagerada dir que totes les formes de nacionalisme són iguals, inclús en els seus esquemes mentals, però hi ha certes regles que s'apliquen bé a tots els casos. Les següents són les principals característiques del pensament nacionalista:

OBSESSIÓ.
En termes generals, cap nacionalista pensa, parla o escriu sobre una altra cosa que la superioritat de la seva pròpia unitat. És difícil, sinó impossible, per a qualsevol nacionalista amagar la seva lleialtat. Si la unitat de la seva lleialtat és un país, declararà la superioritat d'aquest no només en termes militars i de virtut política, sinó també en l'art, la literatura, l'esport, l'estructura lingüística, la bellesa física dels seus habitants, i potser fins i tot fins al clima, paisatges i cuina. Mostrarà una gran sensibilitat sobre aspectes com ara la correcta manera d'enarborar la bandera, mides relatives de titulars i l'ordre en què els diferents països són nomenats. La nomenclatura juga un paper important en el pensament nacionalista.

INESTABILITAT.
La intensitat amb què són percebudes no impedeix que les lleialtats nacionalistes siguin transferibles. De particular interès és la transferència. Un país o una altra unitat que ha estat idolatrada per anys pot sobtadament esdevenir odiada, i un altre objecte d'afecte pot ocupar el seu lloc gairebé sense un interval. A l’Europa continental els moviments feixistes reclutaven als seus seguidors en la seva majoria entre els comunistes. El que roman constant al nacionalista és el seu estat mental: l'objecte dels seus sentiments pot canviar, i fins a ser imaginari.

Però per un intel·lectual, la transferència té una funció important. Fa possible per a ell ser molt més nacionalista -més vulgar, més ridícul, més maligne, més deshonest- del que mai podria ser en nom del seu país natiu, o de qualsevol unitat de la qual tingués real coneixement. Quan hom veu les escombraries pretensioses que s'escriuen sobre Stalin, l'Exèrcit Roig, etc., per gent bastant intel·ligent i sensible, hom s'adona que això només és possible perquè s’ha produït algun tipus de dislocació. En societats com la nostra, és inusual per a qualsevol persona que es descrigui com intel·lectual el sentir una afecció molt profunda al seu propi país. L'opinió pública -és a dir, la secció del públic de la qual ell és intel·lectualment conscient-no ho permetrà. La majoria de la gent que l'envolta és escèptica i indiferent, i ell pot adoptar la mateixa actitud ja sigui per imitació o per pura covardia: en aquest cas, s'ha abandonat aquella forma de nacionalisme que es troba al seu més proper abast. Però ell encara sent la necessitat d'una Pàtria, i és natural que la busqui en algun altre costat. Quan l'ha trobada, pot tenir indulgència en exactament aquelles emocions de les quals ell creu que s'ha emancipat. Déu, el Rei, l'Imperi, la Bandera -tots els ídols abandonats poden reaparèixer sota diferents noms, i atès que no els reconeix com el que són els pot adorar amb una bona consciència. El nacionalisme transferit, com l'ús dels bocs expiatoris, és una forma d'aconseguir la salvació sense haver d'alterar la pròpia conducta.

DESCONNEXIÓ AMB LA REALITAT.
Tots els nacionalistes tenen la capacitat d'obviar les analogies entre fets similars. Les accions es tenen com a bones o dolentes, no en atenció als seus propis mèrits, sinó d'acord a qui les realitza, i pràcticament no hi ha cap classe de barbàrie -tortura, la presa d'ostatges, treballs forçats, deportacions en massa, penes de presó (o execucions) sense judici previ, falsificació, assassinat, el bombardeig de poblacions civils- la qualificació moral de la qual no canviï quan l'ha comès "el nostre" bàndol.

 El nacionalista no només no desaprova les atrocitats comeses pel seu propi bàndol, sinó que a més té una notable capacitat per ni tan sols assabentar-se d'elles. Durant sis anys els admiradors de Hitler a Anglaterra es van espavilar per no assabentar-se de l'existència de Dachau i Buchenwald. I aquells que més ardentment denunciaven els camps de concentració alemanys estaven moltes vegades en desconeixement que també havia camps de concentració a Rússia. Esdeveniments notables com la fam d'Ucraïna de 1933, que van involucrar la mort de milions de persones, han escapat l'atenció de la majoria dels russòfils anglesos. En el pensament nacionalista hi ha fets que poden ser alhora certs i falsos, coneguts i desconeguts. Un fet conegut pot ser tan insuportable que habitualment és descartat i no se li permet entrar en processos lògics.

Tot nacionalista s'obsessiona amb alterar el passat. Es passa part del seu temps en un món de fantasia en el qual les coses passen com haurien de passar –com per exemple, que l'Armada Espanyola va ser tot un èxit o que la Revolució Russa va ser aixafada el 1918- i transferirà fragments d'aquest món de fantasia als llibres d'història cada vegada que pugui. Fets importants són suprimits, dates alterades, cites remogudes dels seus contextos i manipulades per canviar el seu significat. Esdeveniments que  es pensa que no haurien d’haver ocorregut són omesos i en última instància negats. El 1927 Chiang Kai Shek va cremar centenars de comunistes vius, i no obstant això 10 anys després s'havia convertit en un dels herois de l'esquerra. El realineament de la política internacional l'havia portat al camp antifeixista, així que d'alguna manera es va arribar a pensar que la crema de comunistes vius "no comptava", o potser no havia passat. L'objectiu primari de la propaganda és, per descomptat, influenciar l'opinió contemporània, però aquells que reescriuen la història probablement creuen que realment estan modificant els fets del passat. Quan homconsidera les elaborades falsificacions que han estat comeses per demostrar que Trotski no va tenir un paper important en la Guerra Civil Russa, és difícil sentir que les persones responsables estaven simplement mentint. El més probable és que ells sentissin que la seva pròpia versió era el que havia passat als ulls de Déu, i que hi havia justificació plena en reordenar els registres d'acord amb això.

Anotacions sobre el nacionalisme. (George Orwell. 1945)

Hi ha un hàbit de la ment que avui està tan estès que afecta el nostre pensament en gairebé qualsevol tema, però al qual no se li ha donat encara un nom. He escollit la paraula "nacionalisme" com el seu més proper equivalent, però com es veurà en un moment, no l’estic usant en el sentit ordinari, senzillament perquè l'emoció de què parlo no sempre es refereix al que es coneix com a nació, és a dir, una raça determinada o una àrea geogràfica. Pot aplicar-se a una església o classe, o pot actuar en un sentit merament negatiu, contra alguna cosa i sense la necessitat d'algun objecte positiu de lleialtat.

Per "nacionalisme" em vull referir primer a l'hàbit d'assumir que els éssers humans poden ser classificats com insectes i que grups sencers de milions o desenes de milions de persones poden raonablement ser etiquetades com "bones" o "dolentes." Però en segon lloc -i això és molt més important- vull referir-me a l'hàbit d'identificar-se un mateix amb una determinada nació o una altra unitat, situant-la més enllà del bé i del mal i no reconeixent un altre deure que el de donar suport els seus interessos.
El nacionalisme no es pot confondre amb el patriotisme. Ambdós termes són normalment usats de manera que qualsevol definició pot ser qüestionada, però hom ha de diferenciar entre elles, ja que contenen dues idees diferents i fins i tot oposades. Per "patriotisme" em refereixo a la devoció a un lloc en particular i a un determinat estil de vida, dels quals hom creu que són els millors del món, però sense tenir la menor intenció d’imposar-lo als altres. El patriotisme és per naturalesa defensiu, tant militarment com culturalment. El nacionalisme, d'altra banda, és inseparable del desig de poder. El propòsit de tot nacionalista és el d'assegurar més poder i prestigi, no per a si mateix sinó per a la nació o una altra unitat a la qual ha decidit sotmetre la seva pròpia individualitat.

La Trilogía de Núremberg,

La Trilogia de Núremberg de la Leni Riefenstahl, és un dels documentals político-propagandístics més efectius que s'han filmat mai.


Der Sieg des Glaubens (Victòria de fe, 1933)


Triumph des Willens (El triomf de la voluntat, 1934)


Tag der Freiheit: Unsere Wehrmacht (Dia de llibertat: les nostres Forces Armades, 1935)

El dia que el vaixell vindrà

Aquell dia ja ho veureu,
quan el vent es pararà
i la brisa deixarà de respirar.
Una calma xafogosa,
com abans del temporal
el dia que el vaixell vindrà.

Tot el mar s'obrirà
i les ones cantaran
i els vaixells se n'aniran fins el fons.
De la sorra de la platja,
cada gra s'estremirà,
el dia que el vaixell vindrà.

Els peixos s'alegraran,
nedaran fora del camí:
els ocells també hauran de somriure.
A la sorra els grans pedrots,
creieu-me, estaran contents
el dia que el vaixell vindrà.

Les paraules que es diran
pel vaixell atabalar,
no les entendrà ningú, no, ningú.
Les cadenes dels set mars
aquell vespre es trencaran,
el dia que el vaixell vindrà.

Aquell dia sentirem
grans càntics per tot arreu.
Al moment que el Capità baixi a terra
fins el sol respectarà
les cares sobre el pont
el dia que el vaixell vindrà.

La sorra serà
un tapís daurat
per a reposar els teus peus fatigats;
i el vell Capità
et tornarà a recordar
que el món sencer t'espera.

De bon matí els enemics,
amb els ulls plens de son,
quan el vegin, creuran que somien;
per molt que ho vulguin negar
s'adonaran que ja hi és,
el dia que el vaixell vindrà.

Aixecaran les mans
demanant pietat,
però no hi haurà res a fer;
al fons del mar s'ofegaran
com va passar al Faraó,
el dia que el vaixell vindrà.

Qué és una nació?

Una nació és doncs una gran solidaritat, constituïda pel sentiment dels sacrificis que s'han fet i pels que s'està encara disposat a fer. Suposa un passat; es resumeix en canvi en el present per un fet tangible: el consentiment, el desig clarament expressat de continuar la vida comuna (en comú).
L'existència d'una nació és (perdoneu-me aquesta metàfora) un plebiscit de cada dia, com l'existència d'un individu és una afirmació perpetua de vida. Oh ja ho sé, això és menys metafísic que el dret diví, menys brutal que el dret pretesament històric. En l'ordre d'idees que us sotmeto, una nació no té pas més que un rei el dret de dir a una província: "Tu em pertanys, et faig meva". Una província, per a nosaltres, són els seus habitants; si algú en aquest assumpte té el dret de ser consultat, és l'habitant. 

Una nació no té mai veritable interés a annexionar o a retenir un país malgrat ell. El desig de les nacions és, en definitiva, l'únic criteri legítim, aquell al qual ens hem de referir sempre.

RENAN, Ernest (1823-1892) : Qu'est-ce qu'une nation?.

El PSC entre Escil·la i Caribdis

Escil·la i Caribdis són dos monstres marins de la mitologia grega situats en ribes oposades d'un estret canal d'aigua, estaven tan a prop que els mariners intentant evitar Caribdis passaven molt a  prop d'Escil·la i viceversa.
Escil·la vivia als penya-segats i Caribdis era un perillós remolí. Cap de les destinacions era atractiva,  ja que totes dues eren difícils de superar.
La frase «entre Escil·la i Caribdis» ha arribat a significar l'estat  en que hom es troba  entre dos perills i allunyar-se d'un, et fa estar en perill per l'altre.

A la manifestació de l’l1S  de l'any 1977  els ciutadans reclamaven l’Estatut d’Autonomia; a la manifestació de l’l1S del 2012 els ciutadans han reclamat la Independència...

Per tant, la ciutadania ha canviat de paradigma... La manifestació d’enguany no ha estat res més, ni res menys, que la demostració pràctica d'aquest canvi...

Per mi aquest canvi no l'ha provocat la propaganda nacionalista; la propaganda no provoca mai canvis, només els pot accelerar o frenar, però no els provoca...

Per mi aquest canvi l'ha provocat la frustració que ha generat en la població la mala gestió política de l’Autonomia per part  dels governs, tant dels Governs de la Generalitat, com dels Governs de l'Estat...
Davant d’aquesta realitat, el PSC  es troba entre Escil·la  i Caribdis..
Com explica Albert Aixalà:
“O bé es mou, cap a les posicions sobiranistes, assumint que en el seu interior coexisteixen federalistes i sobiranistes; o bé fa l'aposta per ser un partit transversal d'aquells sectors que volen que Catalunya es mantingui dins l'Estat Espanyol amb un ampli autogovern.”
En el primer cas, el primer que hauria de fer el PSC seria trencar els vincles que manté amb el PSOE i constituir-se com el Partit Socialista de Catalunya, i en segon lloc hauria d’elaborar un programa de govern socialdemòcrata per presentar-se com alternativa de govern del nou Estat Català.
És evident que això provocaria el trencament amb els sectors favorables a continuar vinculats amb el PSOE i amb l’Estat Espanyol, i per tant, l’escissió seria inevitable...
En el segon cas, com proposa l’Albert Aixalà, el PSC hauria d’intentar articular políticament la part de la societat catalana que no vol la independència i defensar la permanència de Catalunya dins de l’Estat Espanyol...
És evident que això provocaria el trencament amb els sectors favorables a les posicions sobiranistes, i per tant, l’escissió també seria inevitable...
Hi ha una tercera via?
Honestament, penso que no...
L’únic que podem fer és un divorci de comú acord, sense tirar-nos els plats pel cap i repartir-nos els mobles amigablement.